Introducció: Voldria començar per aclarir que, al tractar sobre “Els valors de la societat actual. Estat de la qüestió” jo no em referiré a la qüestió fàctica, ni estadística, objecte d’estudi de la sociologia que es dedica, entre d’altres, a mostrar empíricament quins són els valors dels joves, dels catalans, dels espanyols, etc. Tot i que aquesta és una qüestió important (n’hi ha estadístiques i ben fetes sobre aquest tema), a i m’interessa la qüestió de quins haurien de ser alguns d’aquests valors de la societat actual i per què precisament aquests. Em mouré, per tant, en l’àmbit del iure, no del facto, em moure en l’àmbit del que necessitem, no del que practiquem (o diem que practiquem). En efecte, i com exposaré a continuació, els valors ho són perquè els valorem, valgui la redundància, i els valoren perquè els necessitem. Així doncs, les preguntes a les que voldria respondre són les següents: Quins valors necessitem? Per què haurien de ser aquests els valors del s. XXI? Encara creiem, en la nostra societat postmoderna, postnacional, portmetafísica, i quasi “post-post”, que hi hagi i pugui haver valors comuns, per tots valorats?
Des d’aquest àmbit normatiu, la tesi que mantindré, un cop aclarits què són els valors, com neixen, es regeneren i moren, és que hi ha valors transcendentals per a la vida digna sempre i a tot arreu, valors que són, per tant, universals, malgrat que estiguin morint d’inanició perquè no els alimentem les persones que són els qui li donem vida, quan els reconeixen i es comprometen (parlen d’això, de valors i compromís) a realitzar-los, a fer-los existir.
- Valors morals: neixen, moren, canvien?
Els valors són qualitats dels estats de coses o de les persones, qualitats que considerem desitjables (bones) per a dur a terme una vida joiosa i justa; en tant que valors morals, depenen de la voluntat humana per a encarnar-se a la realitat. D’aquesta forma, som nosaltres els que decidim si aquesta és una qualitat valuosa i fem per a promoure-la o lluitem, una vegada realitzada, per a que no es perdi.
El valors són ideals morals, són com idees platòniques, conceptes eterns, perfectes, que s’encarnen participant del seu context, però que mai s’acaben realitzant plenament. Per això són desitjables, perquè, com també deia el mateix Plató, desitgem allò que no tenim o allò del què temem per la seva pèrdua. És per aquest motiu que, amb freqüència, descobrim el valor de les coses quan les estem perdent o, com diu el filòsof H. Jonas: descobrim què està en joc quan sabem que està en joc.
Els valors no s’inventen, però tampoc estan ahí sense més: es descobreixen com a tals valors quan entenem la importància de dur a terme accions (o abstenir-se’n) per preservar o realitzar aquella qualitat que hem comprés era important per la vida bona i justa. Estem parlant de valors morals i d’una vida digna, doncs no venim com humans a sobreviure, ni a viure sense més, sinó a viure justa i joiosament.
Per aquest descobriment es requereixen tres factors: un determinat nivell de consciència moral determinada, un projecte de vida personal i comunitari, i compromís responsable per dur-lo a terme.
La consciència moral és la capacitat d’adonar-se del que es fa, de les conseqüències del que un fa, en altres i en un mateix, i del perquè últim (conviccions fonamentals) es fa. Al prendre consciència de la càrrega moral dels actes, descobrim els valors que hi ha rere d'aquells inspirant-los. Resulta però que la moral inculca hàbits i costums (mos moris), a partir de la repetició i la vivència quotidiana, i moltes vegades aquests valors romanen inconscients. És possible així que hi hagi qui s'adhereixi a valors sense jutjar-los (pre-judici) perquè no és conscient d’aquells ni del que impliquen.
Per a sortir d’aquest estat d’inconsciència cal un progrés de la consciència moral, passar dels nivells d’infantesa i adolescència (preconvencional i convencional en els estadis de Kohlberg i Gilligan) i assolir un nivell de consciència postconvencional. Només aquest nivell postconvencional, madur, ens permet fer autocrítica i reflexionar sobre la raó d'ésser d'aquells hàbits i de les adhesió a uns valors. Sempre a la llum de les respostes que donem a la realitat, sempre des dels impactes que els actes provoquen en un i en altres.
Així neixen els valors morals, quan es desperta la consciència: quan hom se’n adona del que està en joc, posa en joc la seva capacitat de valorar i, des d’ella, es disposa i posa a viure d’una determinada manera (per això la importància del projecte i el compromís responsable). Necessitem així els valors perquè des d’ells prenem decisions. Neixen els valors quan descobrim la seva importància per a la nostra vida, única, irrepetible, intransferible. Els valors venen al món gràcies al subjecte que vol encarnar-los en el seu projecte de vida, regenerant-los, o moren.
Per això no és estrany la correlació que hi ha entre valors i problemes: digues-me quin problema tens i et diré els teus valors. Els problemes fan prioritzar, i quan prioritzem prenem decisions sobre què es important, valuós, i què no ho és tant. Així, avui, descobrim el valor de l’aigua (no només el seu preu), quan considerem que és un bé indispensable, quelcom sense el qual no podem viure. I l’hem descobert com a valor quan l’estem perden, i quan ens adonem que no només la volem individual, privadament, sinó que hem de garantir-la a tots.
Els valors moren quan s’entén que aquella característica, aquella cosa, no té tanta importància com la que se li concedia en altra època. D’aquesta forma, per exemple, el valor moral de la virginitat, obeïa un context, una època, uns interessos, una manca de tècniques anticonceptives etc. Quan descobrim que ja no volem aquell projecte de vida, quan decidim com volem viure la nostra sexualitat, quan hi ha tècniques que permeten separar la relació sexual de la reproducció, es decideix si la virginitat serà un valor actual per a nosaltres, per què si (i el regenerem posant-lo a l’alçada del temps), o per què no (i l’eliminem del nostre model de relació sexual).
Els valors poden morir de dos maneres: bé (eutanàsia) o malament (inanició, descrèdit). Moren bé quan un subjecte autònomament no vol regir la seva vida per aquell criteri: la mateixa raó que li donà vida, l’autonomia, se la treu. Però poden morir malament, cruelment, perquè no els alimentem al viure’ls inconscientment o no prendre’ls seriosament.
- Els valors de ”tota la vida”
Un problema en la qüestió dels valors és que en un primer moment, com hem vist quan parlàvem de la consciència moral, és qui ni la consciència ni, per tant, l’individu, són com rovellons que surten per generació espontània: els valors es transmeten generacionalment, i és alliberant-nos d’aquells imposats, o regenerant-los, que donem noves respostes a antics o nous problemes, o velles respostes a nous reptes.
L. Kohlberg i C. Gilligan són psicòlegs que han demostrat que la consciència moral evoluciona, tant a nivell individual com a nivell social; al llarg de la vida d'una persona i de les societats, la consciència moral canvia el criteri a través del qual es jutgen els actes. Sempre ha de donar-se un procés, un pelegrinatge dins d'una determinada moral. Per poder criticar internament i/o superar una determinada moral es requereix o haver estat educat en ella o conèixer-la a fons. Només però quan s'arriba al nivell postconvencional pot la persona fer una crítica ètica de la seva moral. Així els nens identifiquen el bé amb el plaer, viuen en una etapa egocèntrica. En aquesta etapa l'ètica i l'estètica s'identifiquen: bé és el que agrada i/o és premiat. Per la vivència de les insuficiències del criteri es passa d'una etapa a l'altra. Així passem d'un nivell preconvencional a un altre convencional quan ens interessa no només satisfer els propis desigs, sinó ser acceptat pel grup. El bé passa a ser, per a un adolescent (adoleix de criteri propi) el que les convencions socials diuen. El bé i el mal tenen ara que veure amb el que és premiat o reforçat pel grup. El mal serà el contrari, el que és rebutjat o censurat pel grup.
Arriba un moment en el qual es desenvolupa una capacitat crítica davant l’establishment, s’assoleix llavors el nivell postconvencional. En aquest nivell adquirim un criteri per jutjar si les convencions mateixes són correctes o no. En aquest nivell s'és capaç de posicionar-se davant convencions i no es tem la llibertat, ni ser rebutjat pel grup. No es tracta, no obstant, de l'adopció d'una posició metafísica de solitud. Es critiquen les convencions per la insuficiència del criteri que identifica el vigent socialment amb el vàlid èticament. Es critica el preconvencional perquè s'adverteix que no perquè agradi ha de ser correcte. Som llavors capaços d'assumir el criteri d'universalització i ens guiem per criteris globals, no locals, dignes d’humans, i no d’individualistes. A cap individu se li poden donar valors pret a porter, aquests requereixen d'una actitud autònoma (per això el pluralisme és un valor, perquè permet replantejar críticament les convencions).
És freqüent sentir que no es vol educar un fill en cap sistema de valors concret, que quan tingui 18 anys ja elegirà, per exemple, la religió que vulgui. Difícilment un pot elegir si no coneix. Creure que si no donem cap criteri, ni guia, ni valors, garantim la llibertat, és una idea errònia, ja que la llibertat mateixa necessita d'un aprenentatge que passa per un alliberar-se de, previ a l'ésser lliure per a emprendre els projectes propis. Aquest alliberar-se requereix dels estadis primers preconvencional (infantil) i convencional (adolescent).
En el nivell postconvencional, eminentment ètic, no defensen anar contra el sistema, sinó contra allò criticable del sistema. Alguna cosa bona, no obstant, té aquell sistema quan permet la crítica: el nivell postconvencional és fruit del convencional. Al nivell postconvencional s'ha realitzat un aprenentatge fruit de viure les insuficiències d'anteriors etapes. En aquest període, les raons per les que ens aïllem del grup i abandonem el criteri estètic, són raons prou sòlides per crear un altre tipus de comunitat. No es va buscant la solitud ni el disens sense més ni més, es necessita sempre contrastar els criteris propis amb els dels altres. Per això el projecte de vida ha de ser alhora personal i comunitari. També les comunitats han de viure les insuficiències dels seus criteris i, aprenent dels seus errors, saber evolucionar, saber progressar, i reparar en la mesura del possible els seus errors passats, si mes no demanant disculpes.
Aquests psicòlegs evolutius també van demostrar que, en sistemes democràtics desenvolupats, només el 20% de la població arriba a un nivell postconvencional, al nivell crític. Sembla ser que és difícil crear crítics i regeneradors del sistema; sembla difícil aconseguir un equilibri entre adaptar al sistema i ser capaç de criticar-ho en les seves insuficiències.
La nostra societat en 50 anys ha canviat molt més que al llarg de tota la història de la humanitat, i aquesta velocitat ens ha marejat una mica. Al llarg de la història de la humanitat hem anat descobrint un valors que haurien de ser “prima facie”, fonamentals. Varem descobrir el valor de la igualtat, el de la llibertat, el de la solidaritat, el de la tolerància, el de la pau. Va costar molt esforços, vides i anys descobrir-los: a molts d’ells els hem batejat com “drets”. Oblidar-los ara, matar-los per inanició, serà una deslleialtat a la humanitat present i futura. La societat actual no està fomentant la regeneració dels valors perquè aquests s’ensenyen en les comunitats, amb pràctiques i amb referents conscients, i la nostra és una societat individualista i, en qüestió aixiològica, molt inconscient.
No podem oblidar el valors democràtics, els valors del civisme, però, sens dubte, cal regenerar-los. Amb alguns ho varem fer: ja no parlem de fraternitat, sinó de solidaritat. Si els primers tractats sobre la tolerància naixien fonamentalment en un context de guerres de religió, la tolerància ara també s’aplica a altres àmbits i opcions, siguin o no religioses. Els hi canviem el nom, els doten d’altre contingut històric, malgrat que essencialment mantenen un “aire de família”. Altres, ni els anomenem: què farem amb les paraules d’honor (ara m’han dit que significa un escot de vestit femení)?
Cal prendre’s seriosament els valors, i parlar d’ells, seriosament, com ens deia el R. Dworking, perquè els valors que s’han de convertir en drets ho han de ser “per tota la vida”; ja estan descoberts, cert, però cal la recreació moral per part de persones postconvencionals per posar-los al dia i per descobrir altres (els drets d’un patrimoni genètic inalterat, del medi àmbit saludable). Els mínims cívics són estrictament racionals, són condicions de possibilitat d’altres opcions, no sent ells una opció perquè no tenen alternativa, la contraria es contradictòria: són irrefutables.
3. Recreant els valors
Haurem de repensar les cosmovisions i les tradicions per, estant alts de morals, posar-los a l’alçada dels temps. I això evidentment que requereix d’educació moral, però sobre tot d’educació ètica. Les morals se’ns quedaran obsoletes, i caldrà regenerar-les, recrear-les i si han de ser morals i ètiques, és a dir, autònomes, ningú ho pot fer per nosaltres.
Els mínims s'alimenten dels màxims i els màxims han de purificar-se des dels mínims, però ambdós els vivim com un tot, vénen en un mateix pack existencial: només el pluralisme ens permet distingir-los en un aprofundiment i regeneració d'ambdós. Els mínims cívics es descobreixen quan els màxims cosmovisius discrepen. És a l'entrar en contacte amb els màxims d'uns altres i comprovar el que intersecciona, el que no, el que hauria de interseccionar i el que no, perquè encara que no ho comparteixi no és contradictori, quan descobrim, enriquim i recreem els valors. No podem educar en valors des de cap lloc, sense fe, sense comunitats compactades per consensos en referents felicitants, en projectes de futur, sense comunitats de pertinença. Els mínims busquen el consens legítim, no només el fàctic, que possibilita la convivència en el món (i el mateix món si tenim en compte l'ètica del medi ambient). Els màxims busquen identitat en el món i sentit, alguns, en el més enllà d'ell.
Ambdós, mínims i màxims, són en el temps, es regeneren i ambdós tenen dues parts, una estàtica, que roman més o menys idèntica al llarg del temps i per això la fa recognoscible, identificable en la seva essència, en la seva identitat. Però ambdós tenen una part dinàmica, els mínims, per millorar la seva fonamentació i la seva formulació, canvien les jerarquies entre els drets, reivindiquen nous drets; els màxims es desprenen de llastos, de prejudicis, demanen perdó per episodis inquisitorials, o adoctrinaris, rectifiquen i redescobreixen la seva essència. Valors nous per al segle XXI? Alguns sí, altres seran els de tota la vida però caldrà regenerar-los i buscar altres formes de transmetre’l, altres noms a vegades.
Precisament és aquesta trobada discrepant dialògica el que permet la regeneració moral: hem de recuperar la idea que les societats convencionals, amb referències culturals, amb consensos morals, són les que permeten la seguretat, la participació, la deliberació i l’acolliment on es forja l'autonomia i la vida bona. La veritable autonomia és postconvencional, supera la seva tradició i la regenera, la transforma i la recrea. Serà fonamental llavors assolir un equilibri entre les tradicions d'ahir i les noves propostes per a, des d'aquestes tradicions, anar més enllà d'elles en la convivència, no mera coexistència, de la diferents tradicions morals. En aquesta regeneració moral, d'ampliació de mínims i de purificació de màxims, de posada al dia i posada a punt de les morals, ambdós, mínims i màxims, són imprescindibles.
No siguem desagraïts amb la història, ni rucs al voler oblidar les gran aportacions de tota la història de la humanitat. La filosofia grega, la cristiana i la moderna van fer magnífiques aportacions en aquestes qüestions per a ara, sense més, enviar-ho tot a perdre (el somni de la raó provoca monstres!). Sóc del parer que la modernitat, el projecte il·lustrat, no han conclòs, era el seu un projecte encertat, però ens hem desviat. Ara bé, també de les pèrdues s’aprenen coses. Si com hem dit, descobrim el valor de les coses quan les estem perdent, siguem honestos. Una manera d’orientar-se és preguntar: què vàrem perdre pel camí? Què trobem en falta? De què no volem prescindir? Tal era la forma socràtica, prendre part en la deliberació, participar, perquè no ens és indiferent, en la recerca d’un projecte de vida personal i comunitari.
Comptat i debatut, cal generar nous teixits associatius i regenerar les tradicions i les comunitats de pertinença, perquè, malgrat que uns valors, uns quants, hagin de ser cívics, de mínims, aquests sempre s’alimenten dels màxims, de les cosmovisions i del projecte de vida plena, benaurada. Expressat amb termes més filosòfics, cal recuperar els valors clàssics i moderns (en el sentit filosòfic de la paraula); recuperar la raó (la confiança en la raó i en la seva capacitat pràctica de guiar les accions), alliberant-la del rapte economicista (tot neci confon valor i preu), hedonista (només val el que m’agrada), i recuperant els valors de l’estat d’inconsciència i indiferència en el que agonitzen.
(Article de Begoña Roman a la revista Valors núm. 50)
