FILOSÒFICA MENT

Els enemics de la raó. Richard Dawkins

2012-01-27T08:53:00.000-08:00

L'artista com a neurocientífic. Zemir Zeki

2011-06-16T03:50:00.000-07:00

(Antonio López)

Què és l'art, per què ha estat un tret tan conspicu de totes les societats, i per què el valorem tant? El tema s'ha debatut en detall sense cap conclusió satisfactòria. Això no és sorprenent. Tals discussions condueïxen habitualment sense cap referència al cervell, a través del com tot art és creat, executat i benvolgut. L'art és una activitat humana i, com totes les activitats humanes, incloent la moralitat, la la llei i la religió, depèn i obeeix a les lleis del cervell. Encara estem lluny de conèixer les bases neurales d'aquestes lleis, però els avanços espectaculars en el nostre coneixement del cervell visual ens permeten començar a estudiar les bases neurals de l'art visual.

El primer pas en aquesta investigació consisteix a definir la funció del cervell i la de l'art. Poden adscriure's moltes funcions a ambdós. Una funció general, comuna a ambdós, fa de la funció de l'art una extensió de la funció del cervell: l'adquisició del coneixement, una activitat amb la qual el cervell està incesantamente compromès. Tal definició ens introdueix naturalment en un món profundament filosòfic, sobre voler aprendre com adquirim coneixement, sobre les contribucions formals que fa el cervell, i sobre les limitacions que imposa i les regles neurals que governen l'adquisició de tot coneixement.

Aquest catàleg no és molt diferent de l'apuntat per Immanuel Kant en la seva monumental Crítica de la raó pura, on Kant parla exclusivament en termes de la ment. I atès que el problema del coneixement és un problema principal de la filosofia, no hauria de sorprendre'ns tampoc que els grans filòsofs, de Plató des d'ara, hagin consagrat parts significatives dels seus treballs a les discussions sobre l'art, a través de com arribem al coneixement i com l'impartim. Ja que el coneixement ha de ser adquirit davant de condicions constantment canviants, la mutabilitat és la pedra angular de les grans filosofia d'occident i d'orient. Però també és el problema clau per al cervell en la seva recerca del coneixement, i per a l'art, l'objecte del qual, com va dir una vegada Tennessee Williams era "convertir en etern el moment desesperadamente fugaç."

Els estudis neurales estan plantejant cada vegada més la qüestió de com el cervell assoleix fer alguna cosa tan destacada. La característica d'un sistema eficient d'adquisició de coneixement, enfrontat al canvi permanent, consisteix en la seva capacitat per a abstreure, per emfatitzar el general a costa del particular. L'abstracció, de la qual és possible argumentar que és una característica de cadascuna de moltes àrees visuals diferents del cervell, allibera al cervell de la seva esclavitud del particular i de les imperfeccions del sistema de memòria. Aquesta remarcable capacitat es reflecteix en l'art, ja que tot art consisteix en abstracció.

John Constable va escriure que "tota la bellesa i grandesa de l'art consisteix...a ser capaç de superar totes les seves formes singulars i particularitats de cada classe (al realitzar) una idea abstracta...més perfecta que cap original." Podria haver estat descrivint les funcions del cervell, ja que la conseqüència del procés abstractiu és la creació de conceptes i ideals. L'art consisteix en la traducció material de tots aquests ideals formats en el cervell.

L'art, per descomptat, pertany al món subjectiu. Si bé les diferències subjectives en la creació i l'apreciació de l'art han de sobreimpossar-se sobre una organització neural comuna que ens permet comunicar-nos sobre l'art i a través de l'art sense emprar el món escrit o parlat. En el seu requiem en marbre de San Pere, a Roma, Miguel Ángel revesteix el cos sense vida de Crist amb infinits sentiments de tragèdia, tendresa i resignació. Els sentiments que desperten la seva Pietat són sens dubte experimentats de maneres diferents, i en variant intensitat, per cervells diferents. Però el valor inestimable de les variables experiències subjectives no haurien de distreure'ns del fet que, a l'executar el seu treball, Miguel Ángel va comprendre instintivament l'organització visual i emocional comuna del cervell. Aquesta comprensió li va permetre explotar la nostra organització visual comuna i despertar experiències compartides més enllà de les paraules. És per aquesta raó que l'artista és, en cert sentit, un neurocientífic, explorant les potencialitats i capacitats del cervell, encara que amb diferents instruments.

Com poden despertar experiències estètiques tals creacions és quelcom que només pot ser plenament entès en termes neurals. Un enteniment tal està avui al nostre abast. El primer pas és entendre millor l'organització comuna dels nostres cervells visuals, abans de poder procedir a investigar les parts determinants de la variabilitat neural. Però hi ha poques raons per a dubtar que l'estudi de la variabilitat, sobre com una activació visual comuna pot despertar estats emocionals dispars, constituirà el següent pas de gegant en els estudis experimentals del cervell visual.

En un estudi semblant, els neurocientífics farien bé a explotar el que els artistes, que han explorat les potències i capacitats del cervell visual amb els seus propis mètodes, han de contar-nos en els seus treballs. Ja que tot art obeeix a les lleis del cervell visual, no és estrany que l'art ens reveli aquestes lleis, sovint sorprenent-nos amb el visualment inesperat. Paul Klee tenia raó quan va dir: "L'art no representa el món visual, sinó que fa visible a les coses".

Esperem que aquest enorme entusiasme internacional generat per l'estudi de les bases neurals de l'experiència estètica provi ser un bon catalitzador en l'estudi d'altres estudis neurals d'altres activitats que per ventura semblen remotes des de la disciplina general de la neurobiología. Només comprenent les lleis neurals que dicten l'activitat humana en totes les esferes -en la llei, la moralitat, la religion i fins i tot en l'economia i la política, no menys que en l'art- podem esperar arribar a un enteniment més adequat de la naturalesa de l'home.

La Declaració sobre la Neuroestètica, de Semir Zeki, va ser publicada al 2002.

Defensa de Sòcrates

2011-06-15T04:18:00.000-07:00

Study of Perspective – Tiananmen, 1995-2003

aCom heu estat afectats, atenesos,^[1] pels meus acusadors, no ho sé; quant a mi, sentint llurs paraules, de poc que no m'oblido de mi mateix: tan persuasivament han parlat. No gens menys, de veritat, per dir-ho clar, no n'han dit un mot. Però el que més m'ha admirat, entre totes les mentides que han dit, és el que deien que havíeu de prevenir-vos, no fos que us enganyés, essent jo molt hábil en el parlar. bCar no avergonyir-se d'ésser immediatament desmentits per mi amb els fets, en veure's ara que no sóc gens ni mica hábil en el parlar, em sembla ésser el desvergonyiment més gran de tots, llevat que no diguin que parla bé aquell que diu la veritat; si volen dir això, confesso que sóc un orador, però no pas com ells ho entenen. Ells, els acusadors, com dic, han dit ben poc o res de veritat; de mi, en canvi, escoltareu tota la veritat. No, per Zeus, atenesos, en un llenguatge exquisit com el d'ells, amb mots i expressions triades, cans em sentireu parlar simplement amb els mots que em vindran; tinc confiança que les coses que diré són justes; que ningú no esperi altra cosa de mi. Car tampoc no escauria, atenesos, a la meva edat, de comparèixer davant vostre amb un discurs acuradament preparat, com un jovenet. Per això us demano i us prego sobretot, atenesos: si em sentiu defensar-me amb la mateixa manera de parlar que acostumo de tenir a l'àgora, a [ 15 ]les taules dels comerciants, on molts de vosaltres m'haveu sentit, i en altres llocs, no us admireu ni protesteu fent aldarull. dCar passa el següent: heus aquí que pujo per primera vegada davant d'un tribunal a l'edat de 70 anys; sóc, doncs, totalment estrany al llenguatge que s'usa aquí. Talment, doncs, com si de fet jo fos foraster segurament m'excusaríeu que parlés amb l'accent i el dialecte en què hauria estat educat, 18així mateix us demano, al meu entendre amb justícia, que deixeu córrer la manera de parlar — sigui pitjor o millor — i examineu i poseu tota l'atenció en això: si el que dic és just o no; car aquesta és la tasca del jutge, mentre que la de l'orador és de dir la veritat.

Dues menes d'acusadors

Primerament, atenesos, és just que em defensi de les primeres acusacions falses i dels primers acusadors, bi després de les acusacions i dels acusadors més recents. Car jo he tingut molts acusadors prop de vosaltres ja fa molts anys, que tampoc no deien res de veritat; ells em fan més por que no pas Anitos i els que el volten, malgrat que aquests també són temibles. Però més ho eren, atenesos, aquells que prenien d'infants molts de vosaltres i us persuadien i m'acusaven falsament dient que hi havia un cert Sòcrates, home savi, que examinava les coses del cel i estudiava tot el que passa sota terra i sabia fer tornar bona la mala causa. cAquests, atenesos, que han fet córrer aquestes dites, són els acusadors més temibles; perquè qui els escolta es pensa que els que fan aquests estudis no creuen en els déus. Altrament aquests acusadors són nombrosos i m'han acusat durant molt de temps i encara us han parlat en aquella edat que més crèduls éreu, essent vosaltres encara infants i alguns jovenets; acusant, en fi, un absent que no era defensat per ningú. I el més desconcertant de tot és que no és possible de saber ni de dir llur nom dllevat d'un cert autor de [ 16 ]comèdies.^[2] Però aquells que per enveja o malvolença tractaven de convèncer-vos i aquells que convençuts ells mateixos convencien a llur torn els altres, tots aquests són els de més mal tractar de tots; car no és possible de fer pujar aquí ni de refutar ningú d'ells, sinó que cal tanmateix defensar-se i refutar sense ésser contestat per ningú, com si hom lluités amb ombres. Considereu, doncs, també vosaltres el que jo afirmo: que tinc dues menes d'acusadors: uns els que m'acusen ara, altres els de fa molt de temps, dels quals acabo de parlar. eI compreneu que cal que em defensi primer d'aquests; car els haveu sentit acusar-me primer i durant molt més de temps que els que han vingut després.
I bé; cal defensar-se, doncs, atenesos, i cal emprendre's ara de destruir la calúmnia que estatgeu fa tant de temps, 19en un temps talment curt. Jo prou voldria reeixir en la meva defensa i obtenir alguna cosa si això hagués d'ésser bo per vosaltres i per mi; però penso que és molt difícil, i no se m'oculta pas fins a quin punt ho és. No gens menys, que passi el que sigui agradable al déu; jo tinc d'obeir la llei i defensar-me.

Les primeres acusacions

Remuntant a l'origen, examinem quina és l'acusació amb la qual se m'ha calumniat bi en la qual ha confiat Meletos per intentar-me aquest procés. Bé: amb quines dites em calumnien els calumniadors? Com si es tractés de veritables acusadors judicials, cal llegir el text mateix de llur acusació: «Sòcrates és culpable perqué tafaneja les coses del cel i de sota la terra i fa semblar bona la mala causa, i ensenya tot això als altres.» cAixí farien aproximadament; prou ho haveu vist vosaltres mateixos en la comèdia d'Aristòfanes, on és passejat per l'escena un cert Sócrates que es vana d'anar per l'aire i diu moltes altres beneiterïes de les quals jo no sé ni molt ni poc. I això no ho dic per menysprear aquesta ciència, si [ 17 ]es que realment hi ha algú que hi sigui entès — no fos cas que Meletos ara, per amor d'aquest menyspreu, em fes una altra acusació —, dperò la veritat és que amb aquestes coses jo, atenesos, no hi tinc res a veure. Poso per testimonis la majoria de vosaltres i us prego que us digueu i us expliqueu els uns als altres el que haveu escoltat de mi, allà on sigui; molts de vosaltres us trobeu en situació de fer-ho. Digueu-vos, doncs, els uns als altres, si mai ningú m'ha sentit parlar d'aquestes coses. I amb això comprendreu que tot el que la gent conta de mi té el mateix valor.
No hi ha, doncs, res d'això, com tampoc, si és que ho haveu sentit a dir a algú, que jo m'emprengui de donar ensenyances i hi faci diners; això no és veritat. eEm sembla bell que qui pugui doni ensenyances als altres homes, com Gòrgias de Leontini i Pròdic de Ceos i Hípias d'Elis.^[3] Cadascun d'aquests, atenesos, sap anar a totes les ciutats i convèncer els joves, que poden ben bé cercar la companyia de qualsevol compatriota sense tenir de pagar res, d'abandonar aquestes companyies i anar amb ells donant-los diners i estant, al damunt, encara reconeguts.20 Altrament aquí mateix hi ha un altre savi, un ciutadà de Paros,^[4] del so jorn del qual entre nosaltres m'han informat. Per atzar era l'altre dia a casa d'un home que ha deixat més diners en mans dels sofistes que tots els altres plegats; a casa de Càl·lias fill d'Hiponic.^[5] Jo li vaig fer preguntes — ja sabeu que té dos fills — . «Càl·lias, li vaig fer, si els teus fills fossin poltres o vedells, prou sabríem trobar, mitjançant un sou, la persona que s'ocupés d'ells i els fes perfectes en les qualitats que escauen a llur espècie. bTriaries segurament algun menescal o algun pagès. Però, vet aquí que són homes: a qui tens pensat de confiar-los? Qui és entès a desenrotllar les qualitats pròpies de l'home i del ciutadà? Car bé hi hauràs pensat, tenint dos fills. Hi ha ningú que sigui entès en això o no? — Ben cert que hi ha algú, va fer ell. — Qui és, vaig fer jo, [ 18 ]í d'on és i de quin preu? — Evenos, em digué ell, de Paros, cinc mines.» I jo vaig pensar que aquest Evenos era un home feliç si veritablement posseïa aquest art i tan bé l'ensenyava. cJo prou estaría content de mi i em daría importància si entengués en aquestes coses. Però no hi entenc res, atenesos.

Com han nascut les calúmnies

Tal volta algú de vosaltres em respondrà: Però, Sòcrates, de què t'ocupes en realitat? D'on han vingut aquestes calúmnies? Car si no fessis res d'extraordinari, si no fessis res de diferent dels altres homes, no haurien existit mai aquestes dites i aquesta reputació. Dígues-nos què hi ha d'això, per tal que no ens fem nosaltres mateixos la nostra explicació. dEm sembla que té raó qui parla així, i jo provaré de fer-vos veure què ha estat que m'ha dut aquesta anomenada i aquesta calúmnia. Escolteu, doncs. Tal volta a algú de vosaltres semblarà que no parlo seriosament; sabeu bé que jo diré tota la veritat. Jo he tingut aquesta anomenada, atenesos, no per res més, sinó perquè posseeixo una certa saviesa. Quina és aquesta saviesa? La saviesa, potser, pròpia de l'home. En ella, tal volta, sóc entès; aquells, però, de qui ara parlava, tal volta són savis en una saviesa més gran que l'humana; esi no és així, no sé com anomenar-la; car jo no la conec, i qui digui el contrari ment i ho diu per calumniar-me. I ara, us prego, atenesos, que no m'interrompeu fent aldarull, si us sembla que parlo amb massa presumpció. Car el que diré no són paraules meves, sinó que vull adreçar-vos a un testimoni digne de fe. Sobre la meva saviesa, si en tinc, i de quina mena és, us serà testimoni el déu que hi ha a Delfos. 21Prou coneixeu Querefont:^[6] era amic meu de jove i també amic vostre, del poble; va fugir amb vosaltres durant el darrer exili^[7] i amb vosaltres tornà. I prou sabeu com era Quere- [ 19 ]font, quina passió portava a tot allò que emprenia. I una vegada que va anar a Delfos va tenir la gosadia d'interrogar l'oracle — us prego que no interrompeu fent aldarull, atenesos —; va preguntar, doncs, si hi havia ningú més savi que jo. I la Pítia va negar que hi hagués ningú més savi. I d'això us en serà testimoni son mateix germà, aquí present, car Querefont es mort.
bConsidereu per què us recordo aquests fets: vull mostrar-vos d'on ha partit la calúmnia. Havent sentit això vaig pensar entre mi: «Què vol dir el déu i quin sentit té el seu mot? Car jo tinc consciència de no ésser savi, ni poc ni molt. Què pot voler dir, dient que sóc el més savi de tots? No mentirà pas, car no li és possible.» Durant molt de temps vaig restar perplex sobre què volia dir. A la fi, ben a desgrat, vaig decidir-me a investigar-ho en la següent forma: vaig anar a un home que passava per savi, convençut que amb ell provaria la veritat de l'oracle, si és que podia provar-la enlloc, i aleshores podria dir—li: c«Vet aqui un home que sap més que jo i en canvi tu has dit que jo sóc més savi».
Examinat a fons l'home que m'havia proposat d'estudiar — no cal dir el seu nom, era un dels nostres homes d'Estat,— en conversar amb ell vaig tenir la impressió que l'home en qüestió semblava certament savi als ulls de molta gent i sobretot als d'ell mateix, però en realitat no ho era. I aleshores vaig provar de fer-li veure que ell prou es pensava ésser savi, però que no ho era; damb la qual cosa ja vaig ésser odiat d'ell i de molts dels presents. Mentre me n'anava pensava entre mi: «Tanmateix de més savi que aquest home bé ho sóc, perquè ningú dels dos no sap res de bo; però mentre ell es pensa saber alguna cosa, no sabent res, jo com que no sé res no em penso saber. Sembla doncs, que jo sóc més savi que ell en aquesta mica: que el que no sé no em penso saber-ho». Aleshores me n'aní a un altre que passava per ésser encara més savi i em va semblar exactament el mateix; ei així vaig fer d'ell i de molts altres, enemics meus.
Després d'això vaig anar per altres, adonant-me, però, amb sen- [ 20 ]timent i temença, que em feia enemics; però em semblava necessari de posar per damunt de tot la veu del déu i, per tal de copsar el sentit de l'oracle, d'acudir a tots els que semblaven saber alguna cosa. 22I pel gos,^[8] atenesos, he de dir la veritat; el que m'esdevingué fou el següent: els més anomenats em semblaven, en examinar-los segons el voler del déu, els més mancats. D'altres, en canvi, tinguts per inferiors, em semblaven quant a intel·ligència molt superiors. Cal que us expliqui les meves aventures i quina mena de treballs he hagut de fer, per tal que l'oracle no fos, als meus ulls, refutat.
Després dels polítics vaig anar als poetes, autors de tragèdies i de ditirambes i altres, bconvençut que aquí em saltaria als ulls la meva ignorància al costat d'ells. Emportant-me els poemes llurs que em semblaven més treballats, els demanava què volien dir per tal d'aprendre ensems alguna cosa d'ells. M'avergonyeixo, atenesos, de dir-vos la veritat, però cal dir-la. Per dir-ho clar gairebé tots els presents s'haurien explicat millor sobre el que ells mateixos havien fet. Així doncs, ben aviat vaig saber que els poetes, no deuen el que fan a llur saviesa sinó a un cert do natural o entusiasme, csemblant al dels endevinaires i dels profetes. Car aquests diuen moltes i molt belles coses, però no saben res del que diuen. Aquest em sembla també l'estat d'esperit dels poetes. I alhora m'adoní que ells es pensaven que llur talent poètic els feia superiors als altres homes també en altres coses i això no era cert. Me'n vaig apartar aleshores pensant que tenia el mateix avantatge damunt d'ells que damunt els polítics. A la fi, vaig acudir als menestrals. Car tenia consciència que jo no sabia com qui diu res, dmentre que entre ells estava segur de trobar gent que sabia moltes í molt belles coses. No em vaig enganyar: sabien en efecte moltes coses que jo no sabia i en elles eren més savis que jo. Però, atenesos, em sembla que dominava el mateix defecte entre els bons menestrals que entre els poetes; com que feia bé el seu ofici, cadascú es pensava saber molt en les altres coses [ 21 ]més importants; i aquest error obscuria llur saber. Talment que jo em preguntava en nom de l'oracle, esi era millor d'ésser com era sense ésser savi en llur saviesa, ni afectat de llur ignorància, o bé tenir totes dues coses com ells. I em responia a mi mateix i a l'oracle que valia més ésser com era.
A causa d'aquestes investigacions, atenesos, m'han nascut moltes enemistats, tan grosses i tan perilloses, 23que d'elles han sortit moltes calúmnies, igualment que l'anomenada de savi. Car els presents es pensen, cada vegada, que jo posseeixo la saviesa, en allò en què contradic a un altre. I en realitat el que passa és que només el déu és savi, i amb aquest oracle només ha volgut dir que la saviesa humana val poc o res. I no vol parlar del Sòcrates individual bsinó que només vol servir-se del meu nom com un exemple, com si digués: «el més savi entre vosaltres, oh homes, és aquell, com Sòcrates, que sap que quant a saviesa no val res». Aquesta investigació la faig encara avui donant el tomb per la ciutat i examinant segons el voler del déu, entre els ciutadans i entre els estrangers, aquell que em penso que és savi; i quan veig que no ho és, faig d'ajudant del déu, demostrant-li que no és savi. I per amor d'aquests treballs ni he tingut lleure d'ocupar-me seriosament dels afers de la ciutat ni dels de casa meva, vivint amb la més gran pobresa a causa del servei del déu.c
Damunt d'això ve que els joves que em segueixen espontàniament, els que més lleure tenen perquè són de famílies riques, troben plaer escoltant com la gent és sotmesa a aquest examen, i ells mateixos, moltes vegades, m'imiten, provant sovint de fer la mateixa investigació amb altres. I troben, em penso, una munió de gent que es pensen saber alguna cosa quan en realitat saben molt poc o res. I aleshores, els examinats per ells s'irriten, no contra ells sinó contra mi, i parlen d'un tal Sòcrates que és un home repugnant i que fa malbé la joventut. I si algú els demana què d fa i què ensenya, no saben què dir, perquè ho ignoren. Però per no semblar desconcertats diuen tots els llocs comuns que es diuen contra els amants de la saviesa, que si investiga les coses que pas- [ 22 ]sen al cel i sota terra i no creu en els déus i ensenya de fer semblar bo un raonament dolent. La veritat, crec, ells no la voldrien dir i és que han estat posats en evidència, com gent que fan veure que saben sense saber. Però com que són, em penso, orgullosos, apassionats ei en gran nombre i estan units i parlen d'una manera convincent sobre mi, us han omplert les orelles abans i ara, amb llurs apassionades calumnies. D'entre ells han sortit Meletos i Anitos i Licó; 24Meletos ofès pels poetes, Anitos pels menestrals i els polítics, Licó pels oradors. Em sorprendria, com deia al començament, si arribés en tan poc temps a destruir una calúmnia tan arrelada. Aquesta és, atenesos, la veritat, i no us parlo ocultant-la ni dissimulant-la poc ni molt. Prou que sé que justament per això em crearé més odis; però això serà la demostració que dic la veritat i que aquesta és la calúmnia i que les causes són aquestes. bI si ara o més endavant examineu la cosa ho trobareu així.

Els actuals acusadors.

Diàleg amb Meletos

Respecte als meus primers acusadors és suficient aquesta defensa davant vostre. Quant a Meletos, l'honorable i patriota Meletos, com ell mateix s'anomena, i als meus recents acusadors, intentaré ara defensar-me. I encara un cop, com que són distints dels altres aquests nous acusadors, prenguem el text de llur acusació. Aquesta ve a dir el següent: «Sòcrates és culpable de corrompre la joventut, i de no creure en els déus en els quals la ciutat creu, sinó en altres divinitats noves». cAquesta és l'acusació; examinem-la ara punt per punt.
Ell diu que sóc culpable de corrompre els joves. Jo, en canvi, atenesos, dic que Meletos és culpable de fer broma amb les coses serioses, de portar lleugerament la gent al tribunal i de fer veure que li importen molt i el preocupen molt coses de les quals en [ 23 ]realitat mai no s'ha ocupat. Que això és tal com dic, provaré de demostrar-vos-ho. Vina'm aquí, doncs, Meletos,^[9] i respon-me: és cert dque tens pel més important de tot que els joves esdevinguin millors? — Ben cert que sí. — Vinga, doncs, digues a aquests homes qui és que els pot fer millors. Car és evident que ho saps, donat que t'ocupes d'això. Car has trobat qui era que els corrompia, que sóc, segons dius, jo, i em duus a la justícia i m'acuses; au, doncs, digues qui és que els fa millors, anomena'l públicament. Veus, Meletos, com calles i no saps què dir? És que això no et sembla vergonyós i alhora una prova del que jo dic, que mai no t'has ocupat d'aquestes coses? Digues, bon amic, qui els fa millors? — Les lleis. — Jo no et pregunto això, excel·lent amic, esinó quin home és que coneixent primer les lleis els fa millors? — Aquests, Sòcrates, els jutges.^[10] — Què dius, Meletos, els jutges poden educar els joves i fer-los millors? —Sí. — Però tots, o bé uns sí i d'altres no? — Tots. — D'això se'n diu parlar bé, per Hera, de bons educadors no ens en mancaran. í bé, doncs, aquests que ens escolten poden fer tornar millors o no? — Aquests també poden. 25— I els membres del Consell? — També els membres del Consell. — I els homes de l'assemblea popular, els eclesiastes, corrompen tal volta els joves? O bé tots ells també els fan millors? — També els fan millors. — Tots els atenesos, doncs, pel que es veu, fan perfecta la gent, llevat de mi sol que sóc l'únic corruptor. És això el que dius? — I ben bé que ho dic això.
Quina fatalitat m'atribueixes! I bé, respon-me: Et sembla que respecte als cavalls passa el mateix? Els qui els fan millors són tots els homes, el qui els fa malbé un de sol? bO la veritat és tot el contrari, que només un home, o almenys molt pocs, els menescals, tenen capacitat per a fer-los tornar millors, mentre que la majoria dels homes si se'ls acosten i els fan servir, els fan malbé? No et sembla que això és així, pel que fa referència als [ 24 ]cavalls i a tots els altres animals? Així és, en efecte, tant si tu i Anitos ho concediu com si no. Quina felicitat, en canvi, pels joves, si un home sol els fes malbé, i en canvi tots els altres els fessin millors. cPerò la veritat és, Meletos, que estàs demostrant que no has pensat mai en els joves i manifestes ben clar la teva indiferència per ells, i que res d'allò per què em duus davant dels tribunals t'ha preocupat mai.
Digues-me encara, per Zeus, Meletos, si és millor de conviure amb gent de bé o amb malvats? Respon-me, que no et demano res de difícil. Els malvats no fan el mal a les persones que els volten, els bons, en canvi, el bé? — Certament. d— Hi ha ningú que s'estimi més rebre danys que favors de les persones que estan amb ell? Respon, bon amic, car la llei et mana de respondre. Hi ha ningú que vulgui rebre danys? — Ningú certament. — Digues, doncs, tu em portes aquí perquè faig malbé els joves i els faig tornar més dolents intencionadament o sense voler? — Per mi, intencionadament. — Què direm, Meletos? Tu a la teva edat ets tant més savi que jo a la meva, que coneixes que els dolents sempre fan algun mal a les persones que els volten, mentre que la gent de bé fa algun bé, ementre que jo he arribat a tal punt d'ignorància que desconec àdhuc això: que si faig tornar dolent algú dels que em freqüenten, corro el perill de rebre d'ell algun mal? Com pots dir que jo puc fer un mal tan gran voluntàriament? Això no t'ho creurà, em penso, ni jo ni cap altre home. Doncs bé, o bé no corrompo ningú, o si ho faig és sense intenció. 26En tots dos casos tu ments. Si jo corrompo sense intenció, és un d'aquells errors involuntaris, els quals, segons la llei, no es porten aquí, sinó que cal prendre particularment la persona en qüestió i instruir-la i renyar-la. Car és evident que si sóc ensenyat deixaré de fer el que ara faig sense intenció. Però tu has evitat tota ocasió de trobar-te amb mi i instruir-me, i ara em duus aquí on segons la llei només han d'ésser duts els que necessiten càstig i no els que necessiten instrucció.
És, doncs, ja ben evident, atenesos, el que deia: que Meletos [ 25 ]no s'ha preocupat mai ni poc ni molt d'aquestes coses. bTanmateix, digues-nos, Meletos: com afirmes que faig malbé la joventut? De l'acusació que em fas resulta evident que és ensenyant a no creure en els déus en qui la ciutat creu, sinó en altres divinitats noves. No dius que és ensenyant això que corrompo la joventut? — Sí, i ben bé que ho dic. — Oh Meletos, pels mateixos déus dels quals ara estem parlant, explica't més clarament davant meu i dels presents. cCar jo no puc entendre bé si dius que jo ensenyo a creure en alguns déus — i jo mateix aleshores crec en l'existència dels déus i no sóc per tant absolutament ateu, ni per tant faig res de mal fet — només que aquests déus no són els de la ciutat, sinó d'altres i m'acuses d'això, de creure en altres déus, o bé dius que no crec absolutament en cap déu i ensenyo això? — Això dic, que no creus en cap déu. — Oh admirable Meletos, què vols dir amb això? dÉs que no tinc per déus el sol i la lluna com els altres homes? — Per Zeus, oh jutges, diu que el sol és una pedra i la lluna una terra. — Penses que acuses Anaxàgoras, amic Meletos; per tan poca cosa tens els jutges, tan poc il·lustrats penses que són que no sàpiguen que els llibres d'Anaxàgoras,^[11] el de Clazòmenes, són plens d'aquestes tesis? I els joves aprendrien amb mi aquestes teories que a tot estirar poden comprar a l'orquestra per una dracma i fer burla després de Sòcrates si feia veure que eren seves aquestes afirmacions, eles quals altrament són absurdes? Però, per Zeus, és això que penses? Que jo no crec en cap déu? — En cap déu, per Zeus, en cap déu absolutament. — En això estàs en desacord amb tu mateix, Meletos. A mi em sembla, atenesos, que aquest home és un insolent i un temeran, que per pura insolència i temeritat i com un cop de jove, ha formulat aquesta acusació. Hom diria que vol posar un enigma per tal de provar-nos! 27«A veure sí el savi Sòcrates s'adonarà que jo faig broma i em contradic o bé enganyaré a ell i als altres que ens escolten». Car a mi em sembla que en la [ 26 ]seva acusació es contradiu talment com si digués: «Sòcrates és culpable de no creure en els déus, però creu en els déus». I això no és res més que estar de broma.
Considereu amb mi, de quina manera sembla que ve a dir això: tu respon-nos, Meletos. Vosaltres, com us he demanat al començament, bteniu present de no fer aldarull si jo faig l'examen a la meva manera habitual.
Hi ha cap home, Meletos, que cregui que existeixen coses humanes, però no cregui que existeixin homes? Que respongui, atenesos, i que no m'interrompi rondinant! Hi ha ningú que no cregui que existeixen cavalls, però cregui que existeixen qualitats dels cavalls? O que no cregui que hi ha flautistes bo i creient que hi ha qualitats dels flautistes? No hi ha ningú, mon car amic! Si no em vols respondre jo et respondré a tu i als altres presents. Però respon almenys a això: hi ha ningú que cregui que hi ha propietats divines i no cregui en les divinitats?c — No. — Quin servei em fas responent a la fi encara que sigui per força. Així tu dius que crec en propietats divines, noves o velles, i ensenyo de creure-hi. Segons la teva afirmació i segons el que sostens sota jurament en l'acusació, jo crec en propietats divines. Si jo crec en propietats divines per força tinc d'admetre també que existeixen divinitats. No és així? Sí, és així. Tinc de suposar que ho concedeixes, ja que no respons. Però les divinitats no consideres que són déus o filles de déus? Sí o no?d — Sí. — Així si jo crec en les divinitats com dius, i les divinitats són déus, és cert el que jo dic: que parles en enigmes i et burles de nosaltres, car dius d'una banda que no crec en els déus i de l'altra banda que crec en els déus puix que crec en les divinitats, i si les divinitats no són déus sinó filles de déus, baldament siguin filles bordes, tingudes de nimfes o bé d'algun altre ésser, com s'acostuma a dir, qui admetria que hi ha fills de déus, però que no hi ha déus? eFóra una cosa tan absurda com si algú acceptés que hi ha fills de cavalls i ases, això és, mules, però no acceptés que hi ha ases ni cavalls. Doncs bé, Meletos, no pot ésser altrament que [ 27 ]o bé t'has proposat de provar-nos amb aquesta acusació, o bé l'has formulada perqué no sabies de què podies acusar-me amb raó. Quant a fer creure a ningú que tingui una mica de seny, que la mateixa persona pot creure en daímons i en déus, i alhora no creure en daímons ni en déus ni en herois, és absolutament impossible.28
I bé, atenesos, per provar que jo no sóc culpable de l'acusació de Meletos, no em sembla que calgui més defensa. El que ha estat dit és suficient. Ara bé: el que us deia abans, que m'he creat moltes enemistats per part de molta gent, prou sabeu que és veritat. I el que em perdrà si sóc condemnat, no és l'acusació de Meletos ni d'Anitos, sinó la calúmnia i la malvolença entre la gent; aquesta cosa que ha perdut molts d'altres homes de bé i penso que en perdrà molts encara, bcar no hi ha por que s'aturi en mi.

La missió de Sócrates

Potser algú de vosaltres diria: «No et dones vergonya d'haver-te ocupat de coses que avui et posen en perill de morir?» Però jo li respondria amb raó amb aquestes paraules: «T'erres, amic, si et penses que a un home d'una mica de valor li cal reflexionar sobre els perills del viure o del morir i no ha de mirar en el seu obrar si el que fa és just o injust i si les seves obres són d'un home de bé o d'un home dolent. Car segons el teu raonament, cforen gent indigna aquells semidéus que moriren a Troia, i sobretot el fill de Tetis, el qual menyspreava talment el perill abans de suportar res de vergonyós que quan sa mare, la deessa, veient-lo impacient de matar Héctor, li parlà, em sembla, aproximadament així: «oh fill meu, si venges la mort del teu amic Patrocle i mates Héctor, tu mateix moriràs, car, diu, el teu destí està unit al d'Hèctor»,^[12] ell escoltant aquestes coses no féu cap cas del perill ni de la mort, dtement més aviat de viure com un covard [ 28 ]sense venjar als amics. «Més m'estimo — diu ell — morir aquí mateix després d'haver castigat l'occidor que no restar exposat a la burla, prop de les naus corbades, pesant inútilment sobre la terra». Et penses que ell es preocupà de la mort i del perill? La cosa és així, en veritat, oh atenesos. Aquell que es posa en un lloc pensant-se que és el millor o hi és posat pel seu cap, ha de romandre allí, crec jo, resistint els perills sense pensar ni en la mort ni en res més abans que en la vergonya.
Jo faria una cosa indigna, atenesos, si quan els que vosaltres elegíeu per superiors meus ea Potidea, a Anifípolis o a Dèlion,^[13] m'assenyalaven un lloc, jo restava allí i corria el perill de morir, i en canvi quan un déu em mana, com jo he cregut i he acceptat, de viure cercant la saviesa i examinant-me jo mateix i examinant als altres, 29aleshores em vingués la por de la mort o d'algun altra cosa i abandonés el meu lloc. Fóra veritablement indigne i aleshores algú em podria portar amb raó a la justícia, perquè no creuria en els déus per tal com hauria desobeït l'oracle i temut la mort, i m'hauria pensat ésser savi no essent-ho.
Car témer la mort, atenesos, no és altra cosa que pensar-se ésser savi sense ésser-ho; pensar saber una cosa que hom no sap. Car ningú no sap què és la mort, ni si s'escau a ésser per a l'home el més gran de tots els béns, però els homes la temen com si sabessin del cert que és el més gran de tots els mals. bI no és la ignorància més vergonyosa de pensar-se hom saber el que no sap? Jo, atenesos, tal volta en aquest punt sóc diferent també dels altres homes; i si hagués de dir que sóc més savi que un altre, fóra en això: que no sabent del cert el que passa a l'Hades no m'imagino de saber-ho. Però el que sé, és que fer el mal i desobeir al millor, sigui déu o bé home, és dolent i vergonyós. Davant del perill dels mals que sé que són mals, jo no temeré ni defugiré mai aquelles coses que no sé si justament s'escauen a ésser béns. [ 29 ] cSi ara vosaltres m'absolguéssiu sense creure Anitos^[14] que diu que, o bé no se m'havia de dur aquí o bé un cop he comparegut és absolutament impossible que no em condemneu, dient-vos que si jo me'n sortia els vostres fills s'ocuparien de les coses que Sòcrates ensenya i així es perdrien totalment; i si a mi després d'això em diguéssiu: «Sòcrates, nosaltres no volem creure Anitos, sinó que t'absolem, però amb la condició que no passaràs el temps en aquesta mena de proves ni cercaràs la veritat; si ets agafat fent alguna d'aquestes coses, moriràs»; dsi vosaltres, com dic, em poséssiu aquesta condició, jo us diria: «Jo, atenesos, us tinc respecte i us estimo, però vull creure més aviat el déu que vosaltres i mentre respiraré i mentre em serà possible estigueu segurs que no deixaré de filosofar i de fer-vos recomanacions i d'ensenyar-vos i de parlar a aquell que m'escauré de trobar d'entre vosaltres, dient-li, com tinc per costum : «oh tu, bon amic, que ets atenès, ciutadà de la ciutat més gran i més anomenada per la saviesa i per la força, no t'avergonyeixes d'ocupar-te de la fortuna per veure com es farà el més grossa possible, i de la glòria i de l'honor; ei en canvi, del seny i de la veritat i de l'ànima, de veure com esdevindran millors, no te n'ocupes ni hi penses?» I si algun de vosaltres m'ho nega i diu que se n'ocupa, no el deixaré pas anar de seguida i me n'aniré, sinó que li faré preguntes i l'examinaré i l'investigaré, i si em sembla que no està en possessió de la virtut però diu que la posseeix, li faré retrets que atribueixi tan poc valor a les coses que en tenen molt 30i s'estimi tant les coses que en tenen poc. Així ho faré amb joves i amb vells, amb aquell que trobaré, estranger o de la ciutat, més, però, amb els de la ciutat, perquè em són més pròxims per la sang. Car sapigueu bé, que m'ho mana el déu. I jo penso que no hi ha per a la ciutat cap bé més gran que aquest servei meu al déu.
Car jo no faig res més que anar d'una banda a l'altra persuadint-vos, joves o vells, de no ocupar-vos ni del cos ni dels diners abans ni amb tant de zel com de l'ànima, bper a fer-la tornar el [ 30 ]millor possible, dient-vos que la virtut no ve de les riqueses sinó que les riqueses i tots els altres béns dels homes en l'ordre particular i en la vida pública vénen de la virtut. Si dient això corrompo la joventut, la meva activitat deu ésser perjudicial; però si algú diu que dic altres coses que aquestes, no diu res de bo. En fi, jo diria, atenesos, cregueu Anitos o no el cregueu, m'absolgueu o no m'absolgueu, jo no puc obrar altrament per moltes vegades que em condemneu a mort.c

Sòcrates defensa els ate-

nesos més que a sí mateix

I ara, atenesos, no feu aldarull, romaneu com us he demanat, sense protestar del que digui, sinó escoltant, car penso que escoltant podeu guanyar alguna cosa, car us vull dir coses que en sentir-les tal volta cridareu; però no ho feu pas, car teniu-ho present: si em mateu essent com dic que sóc, no és a mi que em fareu el mal pitjor, sinó a vosaltres mateixos. Car a mi, ni Meletos ni Anitos no reeixiran a fer-me mal. No poden, car no crec que sigui just dque l'home millor sofreixi per culpa del més dolent. Potser el pot fer morir, o exiliar, o fer-li perdre els drets cívics. Però ell i potser algú altre pensen tal volta que això són grans mals; jo, però, no ho penso així, ans crec molt pitjor fer el que ell ara fa, tractar de fer condemnar un home injustament. Per això, atenesos, jo estic molt lluny de defensar-me, com algú podria pensar, ans us defenso a vosaltres, per tal que condemnant-me no cometeu una falta amb el present que el déu us ha fet. eCar si em mateu no us serà pas fàcil de trobar un altre home — us ho dic encara que sembli ridícul — adjudicat a la ciutat pel déu com l'esperó a un cavall gran i de bona raça però un poc indolent per la seva mateixa grandària i necessitat d'ésser excitat; així em sembla que he estat adjudicat a la ciutat pel déu, jo que, excitant-vos i convencent-vos i renyant-vos, no deixo en31 [ 31 ]tot el dia d'esperonar-vos un a un. Un altre com jo no el trobareu pas, atenesos; per això, si em voleu creure em conservareu. Però tal volta vosaltres, com els endormiscats els quals hom desperta, en un impuls d'ira, creient Anitos, em faríeu morir lleugerament i us passaríeu la resta de la vida dormint si el déu no us enviés algú altre que es preocupés de vosaltres. Que jo sóc un home donat a la ciutat pel déu, ho coneixereu pel que vaig a dir. bNo sembla, en efecte, cosa humana, de despreocupar-me dels meus interessos personals i suportar fa tants anys les conseqüències d'aquesta negligència per tal d'ocupar-me únicament de vosaltres anant a cadascun com un pare o un germà gran, recomanant-li que s'ocupi de la virtut. I si jo tingués amb això cap guany, tingués cap sou fent aquestes recomanacions, la cosa tindria explicació; doncs bé: prou veieu vosaltres mateixos que els meus acusadors que tan desvergonyidament m'han acusat de tantes coses, no han pogut, amb tot llur desvergonyiment, presentar un testimoni cque jo mai m'hagi fet un sou o hagi demanat res. Mentre que jo presento un testimoni suficient, que dic la veritat: la meva pobresa.

Per què no ha intervingut en la política

Tal volta a algú semblarà estrany que jo, que vaig pertot arreu donant consells i em prenc tanta de feina particularment, no gosi per altra banda intervenir en la vida pública, pujant a les vostres assemblees i aconsellant la ciutat. La raó d'això és, com ja m'haveu sentit dir moltes vegades i en molts llocs de la ciutat, que es produeix en mi una certa manifestació divina do d'un esperit diví, de la qual també parlava Meletos fent-ne burla en la seva acusació. És alguna cosa que em començà d'infant, una certa veu que cada cop que es fa sentir em desaconsella alguna cosa que volia fer, però que mai no m'impulsa a obrar. Això és el que s'ha oposat que jo intervingués en la política. I m'ho ha desaconsellat, em [ 32 ]sembla, amb raó; car sapigueu-ho bé, atenesos, si jo fa temps m'hagués volgut ocupar de coses polítiques, fa temps que fóra mort i no hauria estat útil a vosaltres ni a mi mateix. eNo us enfelloniu perquè digui la veritat: cap home no està segur de la seva vida si s'oposa noblement a vosaltres o a qualsevol altra assemblea i vol evitaries moltes injustícies i il·legalitats que es produeixen en un poble; 32a qui lluita verament per la justícia li cal necessàriament, si vol conservar la vida un quant temps, dur una vida retirada i no ocupar-se dels afers públics.
Grans proves us aportaré d'això, no paraules, sinó allò que vosaltres us estimeu més: fets. Escolteu el que m'esdevingué per tal que sapigueu que jo no cedeixo davant de ningú contra la justícia per por de la mort i ensems que no cedint m'havia de perdre necessàriament. Us diré coses vulgars i a la manera dels advocats, però certes.
bJo no he ocupat mai, atenesos, cap càrrec públic, llevat del de membre del Consell.^[15] La nostra tribu, l'Antiòquida, tenia justament aleshores la pritania quan vosaltres volguéreu condemnar conjuntament els deu capitans que després de la batalla naval no recolliren els morts; això era contra llei^[16] com després haveu vist tots. Aleshores jo sol d'entre els pritanis em vaig oposar que vosaltres féssiu res contra llei i vaig votar en contra; i malgrat que els oradors sostinguts per les vostres excitacions i els vostres crits volien acusar-me demanant la meva suspensió o el meu arrest, cjo em vaig estimar més haver de passar perills estant amb la llei i amb la justícia, que estar amb vosaltres en una resolució injusta per por de la presó o de la mort.
Això passava mentre a la ciutat governava el poble. Quan vingué l'oligarquia, els Trenta a llur torn em feren anar amb al- [ 33 ]tres quatre a la Tolos,^[17] i ens ordenaren que anéssim a cercar a Salamina Leont, per tal de fer-lo morir. Coses així manaven també a molts d'altres per associar tanta de gent com fos possible a llurs crims. Aleshores jo vaig demostrar altra vegada, no amb raons, sinó amb fets, que la mort, dper tal de dir-ho sense compliments, m'importava tant com res, mentre que no fer cap acció injusta ni impia era per a mi més important que tot. Car àdhuc aquell règim, tan fort com era, no em pogué fer por per obligar-me a cometre un acte injust. Ans en tornar de la Tolos, els altres quatre anaren a Salamina i portaren Leont, mentre que jo me n'aní a casa. I a causa d'això, potser ja hauria mort aleshores si el règim no hagués caigut al cap de poc temps. D'això molts us en seran testimonis.e
I bé: creieu que hauria viscut tants anys si hagués fet política, i si, com escau a l'home honrat, hagués pres la defensa de la justícia i l'hagués posada com cal per damunt de tot? No se'n falta poc, atenesos; ni jo ni cap altre home! 33Durant tota la meva vida, tant en la meva activitat pública si he fet per atzar alguna cosa, com particularment, he estat als ulls de tothom el mateix i mai no he permès res contra la justícia, ni a aquells que els meus calumniadors anomenen deixebles meus, ni a ningú.

Sócrates no ha tingut mai deixebles

Però jo no he estat mai mestre de ningú; si algú desitja sentir el que dic o el que faig, a ningú no m'he refusat. Ni tampoc sóc d'aquells que parlen quan hom els paga i si no se'ls paga no, ans estic a la disposició tant del pobre com del ric bper ésser preguntat, i qui vol pot respondre i escoltar el que dic. í si algú dels oients es torna bo o no, és cosa de la qual no fóra just fer-me'n responsable, no havent promès mai a ningú cap mena d'en- [ 34 ]senyament ni havent donat cap mena de lliçó. I si algú diu que ha après de mi i m'ha escoltat en particular alguna cosa que no hagin alhora escoltat els altres, tingueu entès que no diu la veritat.
Però, com és que alguns troben gust a passar el temps amb mi? Ja ho haveu sentit, atenesos; cus he dit tota la veritat, que troben gust a escoltar com són examinats els qui es pensen ésser savis sense ésser-ho. Car això no és desplaent. Però quant a mi, jo sostinc que m'ha estat prescrit pel déu, tant per mitjà de l'oracle, com de somnis, com de totes les altres maneres que la voluntat divina ha imposat mai alguna cosa a un home. Això és, atenesos, la veritat, i és fàcil de provar. Car si jo corrompo ara uns joves i adés n'he corromput d'altres, dfóra natural que si alguns d'ells havent-se fet més grans s'han adonat que de joves jo els havia aconsellat malament, ara pugessin aquí per acusar-me i fer-me castigar; i si ells mateixos no volien, algú de la família, pares, germans o algun altre parent, si conegués que jo he fet mal a un de la seva família se'n recordaria ara per demanar el meu càstig. Doncs bé, jo veig molts d'entre ells que s'han presentat aquí; primer Critó, del meu demos i de la meva edat i pare de Critobul, també present; edesprés, Lisànias, de Esfetos i pare d'Esquines, igualment aquí; i encara Antifont, de Cefísia, pare d'Epígenes; d'altres n'hi ha igualment, els germans dels quals han passat temps amb mi: Nicòstrat fill de Teozòtides, germà de Teòdot — i Teòdot és mort no podent per tant influir-lo amb els seus precs,—i Pàralos fill de Demòdoc, el germà del qual era Teages, i Adimant fill d'Aristó, el germà del qual, Plató,34 també es troba present, i Aiantodor del qual Apol·lodor, també aquí, és el germà.^[18] I molts d'altres us podria anomenar, els quals Meletos en el seu discurs hauria hagut de posar per força per testimonis. [ 35 ]Si Meletos se n'ha oblidat, que en cridi ara algun; jo ho accepto; que digui sí té un testimoni així. Però trobareu el contrari d'això, atenesos: tots estan disposats a assistir-me a mi, el corruptor, el que ha fet el mal als seus parents, com diuen Meletos i Anitos. bEls pervertits mateixos podrien tenir alguna raó d'auxiliar-me; però els que no són corromputs i que són més vells, llurs parents, quin motiu d'auxiliar-me tindrien que no fos la justa i honrada raó que tenen consciència que Meletos ment i jo dic la veritat?

Sòcrates no vol inspirar pietat

En fi, atenesos: el que jo puc dir per defensar-me és això i tal volta d'altres coses per l'estil- Però potser algú de vosaltres s'indignarà si recorda que ell mateix, cen trobar-se en un afer molt més senzill que aquest, ha pregat i ha suplicat als jutges amb moltes llàgrimes, pujant aquí els fills per tal d'inspirar força compassió, i duent encara altres parents i molts amics, i si troba que ara jo no faig res d'això malgrat que el meu perill, semblaria, és el més gran de tots. Tal volta algú adonant-se d'això es sentirà ferit en el seu orgull i aleshores irritat contra mi donarà el seu vot amb ira. dSi algú d'entre vosaltres es troba en tal disposició — cosa que no vull creure,— però si fos així, em sembla que fóra just de dir-li el següent: «També jo, mon car amic, tinc família; car no sóc nat, com diu Homer, ni de cap roure ni de cap pedra, sinó d'éssers humans; tinc, doncs, família i també fills, atenesos; tres, un de ja espigat, els altres dos infants. Però no els portaré aquí per tal de suplicar-vos que voteu favorablement». Per què no faré res d'això? eNo per orgull, atenesos, ni perquè us menyspreï. Que jo sigui valent o no davant la mort, és un altra qüestió; però pel bon nom meu i vostre i de tota la ciutat no em sembla que estigui bé que jo faci res d'això a la meva edat i tenint una anomenada, amb raó o sense. Es sabut que Sòcrates és diferent35 [ 36 ]en alguna cosa de molts altres homes. Ara bé; si aquells de vosaltres que semblen distingir-se dels altres en saviesa, en valor o en alguna altra virtut, es portessin així, fóra una vergonya. I jo he vist moltes vegades gent que semblaven alguna cosa i que davant dels tribunals es comportaven d'una manera estranya, com si pensessin qui sap quines coses havien de passar si els calia morir, talment com si estiguessin segurs de la immortalitat en el cas que vosaltres no els condemnéssiu a mort. Aquests em semblen cobrir de vergonya la ciutat. Car algun foraster es pot pensar que els atenesos que es distingeixen per llur virtut,b aquells que els conciutadans han triat per a les magistratures i els altres honors, no es distingeixen en res de les dones. Això, atenesos, és cosa que no havem de fer els que tenim fama d'ésser alguna cosa, i si ho fem, vosaltres no ens ho haveu de permetre, ans us cal demostrar que més aviat condemnareu aquell que doni aquest espectacle deplorable, posant en ridícul la ciutat, que aquells que es comporten amb calma.
Llevat de la qüestió del bon nom, atenesos, no em sembla just de suplicar als jutges, cni per mitjà de precs obtenir l'absolució, sinó exposant els fets i tractant de persuadir. Car el jutge no seu aquí per repartir la justícia com un favor, sinó per jutjar. I el que ha jurat no és d'afavorir aquell que li sembli, sinó de jutjar segons les lleis. Cal, doncs, que no ens acostumeu ni us acostumeu vosaltres mateixos al perjuri; car uns i altres ens faríem culpables d'impietat. No vulgueu doncs, atenesos, que jo faci aquestes coses que no em semblen ni belles, ni justes, ni agradables als déus, dara que, per Zeus, justament Meletos m'ha acusat d'impietat. Car és evident que si us convencés i amb precs fes violència al vostre jurament, us ensenyaria a pensar que no hi ha déus, i així amb la meva defensa en realitat m'acusaria de no creure en els déus. I no es pas així de bon tros, car jo hi crec, atenesos, com cap dels meus acusadors; per això deixo a les vostres mans i a les del déu, de decidir què serà millor per a mi i per a vosaltres.

[ 37 ]

Discurs de Sòcrates sobre la pena des-

prés de la declaració de culpabilitat

eQue jo no m'indigno, atenesos, pel fet que vosaltres m'hàgiu condemnat, es entre altres moltes raons 36perquè no m'era inesperat que s'esdevindria el que s'ha esdevingut; al contrari, més aviat m'estranya com s'ha repartit el nombre de vots. Car jo no pensava que vingués de tan pocs vots, sinó de molts. Pel que es veu, n'hi hauria hagut prou amb trenta que haguessin votat altrament perquè jo fos absolt.^[19] El meu parer és, doncs, que pel que fa referència a Meletos he estat absolt; no solament absolt, sinó que és evident als ulls de tothom que si Anitos i Licó no haguessin pujat a acusar-me, ell hauria estat condemnat a una multa de mil dracmes per no haver pogut obtenir la quinta part dels vots.^[20]b
Ara l'home proposa per a mi la mort. Bé. Jo, al meu torn, quina contraproposta us faré, atenesos? És evident que de ço que em mereixo. Què és? Quin càstig, o quina multa tinc de sofrir per haver-me posat al cap de no tenir una vida tranquil·la, sinó abandonar allò de què la majoria s'ocupa, la riquesa i els interessos particulars, i la direcció dels exèrcits, i l'oratòria popular, i els càrrecs públics i les coalicions, i els moviments polítics que hi ha a la ciutat, cconvençut que sóc massa bo per a poder-me salvar ocupant-me d'aquestes coses, no volent doncs intervenir en res que no hagi d'ésser útil a vosaltres i a mi, anant en canvi particularment a cadascun de vosaltres per a fer-li, com jo dic, el [ 38 ]més gran bé, tractant de convèncer-lo de no ocupar-se de les seves coses primer que d'ell mateix, per tal d'esdevenir millor i més raonable, ni de les coses de la ciutat abans que de la ciutat mateixa i, en fi, d'ocupar-se de totes les altres coses segons els mateixos principis? Què tinc de sofrir per això? dAlgun bé, atenesos, si cal en veritat dar-me el que em mereixo, i és clar que un bé que m'escaigui. I què escau a un benefactor pobre que necessita lleure per a donar-vos consells? No hi ha res que fos tan adequat, atenesos, com mantenir aquest home al Pritaneu; molt més adequat que si això es fes amb algun de vosaltres que sortís vencedor a cavall o amb els dos cavalls o amb la quadriga als Jocs Olímpics. Car mentre que aquest us dóna l'aparença de la felicitat jo us dono la felicitat, i altrament ell no necessita que hom el mantingui, mentre que jo ho necessito. eSi doncs voleu e donar-me el que mereixo segons justícia, jo mereixo d'ésser mantingut al Pritaneu.31
Tal volta dient aquestes coses us semblaré igual que parlant sobre els plors i les suplicacions: massa orgullós. No es això, atenesos, heus aquí més aviat la veritat. Jo estic convençut que no he fet cap injustícia a ningú expressament, però vosaltres no us puc convèncer, car havem tingut massa poc temps per explicar-nos. Jo crec que si entre vosaltres fos llei, com en altres pobles, de no decidir sobre la pena capital en un sol dia sinó en més d'un, jo us convencería; bperò així no és fàcil, en poc temps, destruir una gran calúmnia. Estant, doncs, segur de no haver fet mal injustament a ningú, cal que no me'n faci tampoc a mi mateix i parli de mi com si em mereixés un càstig i me l'atribueixi jo mateix. Què tinc de témer? Que hagi de sofrir el que Meletos proposa, això que jo afirmo que no sé si és un bé o un mal? En lloc d'això hauria de triar alguna cosa que sé prou bé que la proposo com un mal? Triaré la presó? I per què tinc de viure en una presó cessent l'esclau de cadascun dels que per torn em vigilaran, dels Onze? O bé una multa i presó fins haver-la satisfeta? Això fóra per mi el mateix que l'anterior, car no tinc diners amb [ 39 ]què pagar-la. O bé proposaré l'exili? Tal volta voldríeu condemnar-me a això. Però tindria verament massa amor a la vida, si fos tan poc raonable, que no pogués comprendre que si vosaltres, els meus conciutadans, no haveu pogut suportar les meves converses i els meus discursos, dans us han esdevingut tan pesats i irritants que voleu ara desfer-vos-en, d'altres els suportarien més fàcilment? No se'n falta pas poc, atenesos!
Bella vida, per a un home a la meva edat haver d'emigrar i anar d'una ciutat a l'altra, exiliat de tot arreu. Car jo sé prou bé que pertot arreu on anés els joves vindrien a escoltar el que dic igualment que aquí. Si els rebutjo, em faran desterrar pregant-ho als més vells; i si no els rebutjo, llurs pares i llurs famílies em faran el mateix per amor d'ells.e
Tal volta algú em diria: No pots, Sòcrates, viure tranquil·lament i en silenci lluny de nosaltres? Aquest és el punt que em fóra més difícil de fer entendre a alguns de vosaltres. Car si us dic que això és desobeir al déu, i que per tant aquest estar tranquil m'és impossible, no em creureu, com si parlés irònicament;38 i si per altra banda dic que el bé més gran per a l'home és de parlar cada dia de la virtut i de les altres coses sobre les quals vosaltres m'haveu sentit conversar, examinant-me jo mateix i examinant els altres, i que una vida sense aquesta investigació no és digna d'ésser viscuda, encara em creureu menys. I no gens menys el que dic és la veritat, atenesos, només que no és fàcil de convèncer-vos. Altrament, jo no tinc costum de considerar-me digne de cap mal. bSi tingués diners, proposaria de pagar una multa tan grossa com em fos possible de satisfer; car no crec que això sigui un mal; com que no en tinc, no resta a fer sinó que vosaltres em poseu una multa adequada al que estic en condició de pagar. Això fóra, potser, una mina d'argent. Vet aquí, doncs, el que proposo. Plató, però, atenesos, i Critó, Critobul i Apol·lodor em demanen que proposi trenta mines, les quals ells garanteixen. Aquesta suma és, doncs, la que proposo. Tindreu en ells uns fiadors de tota confiança.

[ 40 ]

III

Després de la condemna. Par-

lament als qui l'han condemnat

cPer no molt de temps, atenesos, us emportareu l'anomenada i us serà atribuïda la culpa per part d'aquells que volen difamar la ciutat, d'haver mort Sòcrates, un savi. Car diran que sóc savi, àdhuc no essent-ho, els que us voldran ofendre. Si haguéssiu esperat un quant temps, aquest fet s'hauria esdevingut naturalment. Car ja veieu la meva edat, com estic avançat en la vida: que prop estic de la mort. Això no ho dic a tots vosaltres, sinó només a aquells que han votat per la meva mort.d
A aquests els diré encara el següent. Tal volta us penseu, atenesos, que m'he perdut per manca d'aquells discursos que us podien convèncer, si jo hagués volgut fer-ho tot i dir-ho tot per defugir la justícia. Ben lluny d'això. Em perdo per manca, certament, però per manca de gosadia i de desvergonyiment i per no voler dir-vos aquelles coses que us hauria estat plaent d'escoltar, si jo hagués vingut aquí planyent-me, plorant i fent i dient moltes altres coses que jo sostinc que són indignes de mi, eles quals, però, esteu certament acostumats a sentir a d'altres. Però jo, ni abans pensava que calia fer res d'innoble per evitar el perill, ni ara em penedeixo d'haver-me defensat així; ans m'estimo més morir havent-me defensat com ho he fet, que viure havent-ho fet de l'altra manera; 39car ni davant la justicia, ni a la guerra, a mi ni a cap altre home no escau de tenir els ulls fits en com podrà defugir la mort per tots els mitjans. Moltes vegades en els combats és evident que hom evitaria la mort si llencés les armes i demanés gràcia als enemics; i en tots els perills hi ha moltes maneres de fugir de la mort si hom està decidit a fer-ho i a dir-ho tot. Però [ 41 ]no és evitar la mort el que és difícil, atenesos; sinó que el que és molt més difícil és d'evitar la dolenteria, car ella és més ràpida que la mort. bI així, jo que sóc vell i lent, he estat aconseguit pel més lent; i en canvi els meus acusadors que són forts i àgils, pel més ràpid, per la dolenteria. I així ara jo sortiré d'aquí declarat per vosaltres digne de mort, ells en canvi declarats per la veritat culpables d'impostura i d'injustícia. Jo estic en la meva apreciació com ells en la llur. Tal volta havia d'ésser així i penso que així està bé.
Quant al que vindrà després, jo desitjo fer-vos una predicció, a vosaltres que m'haveu condemnat; car estic en el moment que els homes prediuen millor, quan han de morir. Jo us dic doncs, a vosaltres que em feu morir, que immediatament després de la meva mort, tindreu un càstig molt més dur, per Zeus, que aquell amb què m'haureu fet morir. Car haveu fet això pensant que apartaríeu de vosaltres l'haver de donar compte de la vostra vida; però us passarà molt al contrari, us dic. Els que us demanaran comptes seran molts més, dels quals jo he reprimit, sense que vosaltres n'haguéssiu esment. I seran molt pitjors perquè seran més joves i us molestaran molt més. Car si penseu que matant els homes impedireu que hi hagi algú que us faci retrets perquè viviu malament, no penseu pas bé. Aquesta escapada no és ni eficaç ni noble; només una n'hi ha de noble i ràpida: no tancar la boca als altres, sinó tractar un mateix d'esdevenir el millor possible. Això és el que volia predir als que m'han condemnat; i ara em separo d'ells.

Al·locució als qui han votat per l'absolució

eAmb aquells que han votat per mi, parlaria de grat sobre el fet esdevingut mentre els magistrats estan ocupats i no hagi d'anar encara allà on he de morir. Resteu amb mi, atenesos, aquest temps. Car res no impedeix que conversem mentre és permès. [ 42 ]40Jo vull exposar-vos com a amics, com interpreto el que m'ha esde vingut.
Jutges — car vosaltres cal anomenar-vos amb raó així — m'ha passat una cosa meravellosa. La meva habitual veu profètica, la veu de l'esperit diví, en els temps anteriors es feia sentir insistentment i em sortia al pas en coses insignificants, si volia fer res que no fos bo; ara, en canvi, m'ha esdevingut el que veieu, una cosa que qualsevol es pensaria i tindria pel mal més gran de tots; però ni en sortir al matí de casa no s'ha fet sentir el signe diví, ni en pujar al tribunal, bni en cap moment del discurs, en voler dir jo alguna cosa. Sovint, en canvi, en altres discursos m'ha aturat interrompent-me, però avui, durant tot el judici, no m'ha sortit al pas ni en fer ni en dir jo res. Què he de pensar d'això? Jo us ho diré: és que el que m'esdevé deu ésser algun bé, i no devem tenir raó quan pensem que la mort és un mal. cPer mi hi ha una gran prova d'això, car és impossible que el signe habitual no m'hagués advertit, si el que anava a fer no hagués estat bo.

Què pot ésser la mort

Reflexionem ara que hi ha força esperança que la mort sia alguna cosa de bo. Car ésser mort és una de les dues coses: o bé tant com no ésser res, no tenir cap sensació de res quan s'és mort; o bé, com s'acostuma a dir, s'esdevé un canvi, una emigració de l'ànima d'aquest lloc d'aquí en un altre lloc. Si no hi ha cap sensació, dsinó alguna cosa com un son on l'adormit no té ni tan sols un somni, meravellós guany fóra la mort! Car jo penso que si algú considerés aquella nit en la qual el son era tan profund que ni solament somnis tenia, i comparés aquesta nit amb tota la resta de nits i de dies de la seva vida, i hagués d'examinar i dir quants dies i nits millors i més dolços ha passat, jo penso que no solament un home corrent, sinó el Gran Rei, ben comptat en tro- [ 43 ]baria ben poques, davant de totes les altres nits i dies. eUn guany és d'ésser mort si és així; car aleshores tot el temps només ens sembla una nit.
Si, altrament, la mort és com una emigració d'aquí en un altre lloc i és certa la dita que allí són tots els morts, quin bé millor que aquest, jutges? 41Car si en arribar a l'Hades hom serà alliberat dels que aquí s'anomenen jutges i trobarà els jutges veritables, els que diu que fan allí la justícia, Minos i Radamant, i Èac i Triptòlem^[21] i tots els altres semidéus que han estat justos mentre vivien, fóra una emigració com aquesta menyspreable? I per estar amb Orfeu i Museu i Hesíode i Homer, què no donaríeu vosaltres? El que és per mi, voldria morir moltes vegades si això és cert. bCar per a mi justament fóra admirable la vida allí, i quan me n'aniria a trobar-me amb Palamedes i Àiax, fill de Telamó, i els altres dels antics que moriren per una sentència injusta, comparar la meva mort amb la d'ells, penso que no deixaria d'ésser dolç. I el més gran de tot, explorar, preguntar als d'allí, com he fet amb els d'aquí, per tal de provar qui d'entre ells és savi i qui només s'ho pensa, però no ho és. Què donaríeu, jutges, per fer preguntes a l'home que conduí el gran exèrcit cap a Troia, o a Ulisses, o a Sísif, ci tants d'altres, homes i dones que hom podria anomenar? Estar amb ells i parlar-hi, i examinar-los, fóra una felicitat infinita. I allà no us mataran per fer això. Car no solament són més feliços els d'allí que nosaltres, sinó que són per tota la resta del temps immortals, si és cert el que es diu.
Així mateix vosaltres, jutges, cal que estigueu ben esperançats quant a la mort i penseu aquesta sola veritat, que no hi ha cap mal per a l'home bo ni en la vida ni en la mort, dni els déus es desentenen mai de la seva sort. Ni la meva m'ha vingut ara perquè si, ans per mi és clar que era millor de morir i així alliberar-me de tota molèstia. Per això aquell signe no m'ha advertit i jo no estic irat contra els que m'han condemnat, ni contra els acusa- [ 44 ]dors, malgrat que ells no ha estat amb aquesta idea que m'han acusat i condemnat, sinó creient fer-me mal, i això mereix una reprovació.
eJo no els demano res més que una cosa. Quan els meus fills seran grans, atenesos, castigueu-los turmentant-los com jo us he turmentat, si us sembla que estimen la riquesa o alguna altra cosa primer que la virtut; i si es pensen ésser alguna cosa i no són res, renyeu-los com jo us he renyat a vosaltres perquè no s'ocupen del que cal i es pensen ésser alguna cosa no valent res. Si feu això, m'haureu fet justícia, a mi i als meus fills.
42 Però és hora d'anar-nos-en; jo per morir, vosaltres per viure. Qui de nosaltres va a una millor sort, és obscur per tothom llevat del déu.

↑ Sòcrates no es dirigeix en tot el discurs als sens jutges amb la fórmula habitual «vosaltres jutges», sinó sempre amb la fórmula «vosaltres atenesos» o altres d'equivalents. Només a la fi, quan es dirigeix als que han votat per la seva absolució, els anomena jutges.
↑ L'al·ludit és Aristòfanes, que en Els Núvols presenta Sòcrates com un corruptor de la joventut. Els Núvols foren representats per primera vegada en 423. (Vegi's la introducció).
↑ Tres sofistes ben coneguts: Gòrgias i Híppías apareixen en els diàlegs platònics que porten llur nom. Pròdic de Ceos apareix en el diàleg Protàgoras. Es molt sovint citat irònicament com a hábil a fer distincions entre els mots
↑ Evenos de Paros, poeta i sofista; després ès citat explícitament.
↑ Càl·lias, fill d'Hipponic, apareix al Protàgoras. Del seu entusiasme per la sofística en dóna idea el fet, de tenir estatjats a casa seva Protàgoras, Hípias i Pròdic.
↑ Querefont apareix en el Càrmides i en el Gòrgias
↑ L'exili de què es parla, ès el que fou decretat sota el govern dels Trenta, en 404, contra els demòcrates.
↑ Jurament familiar a Sòcrates.
↑ L'acusat tenia el dret de fer preguntes a l'acusador i aquest el deure de respondre-les.
↑ Meletos vol afalagar els jutges.
↑ Anaxàgoras de Clazòmenes que visqué a Atenes entre 480 i 450 i fou amic i mestre d'alguns atenesos eminents, entre ells Pericles i Eurípides. Fou acusat d'ateisme per les seves opinions materialistes sobre els astres. Fou exiliat d'Atenes i morí en l'exili.
↑ Cita abreujada de la Ilíada, XVIII, 96 i seg.
↑ Les tres batalles en que Sòcrates va prendre part: Potidea en 432, Anifípolis en 422 i Dèlion en 424. A Potidea i a Dèlion sobretot, Sócrates es comportà amb gran valor.
↑ A partir d'aquí es veu clar que l'acusador mes perillós de Sòcrates és Anitos.
↑ El Consell dels Cinc Cents que duia els afers de la ciutat. Eren elegits a la sort cinquanta membres de cadascuna de les deu tribus. Cada tribu tenia la direcció (pritania) durant 1/10 d'any.
↑ Es tracta de la batalla naval de les Arginuses, l'any 405. Era il·legal de castigar els capitans: a) conjuntament; b) sense escoltar-los. Per això Sòcrates, que s'esqueia a ésser epístata (president dels pritanis), es negà a posar la qüestió a votació.
↑ La Tolos era l'edifici on els pritanis i els Trenta (mentre dominaren) celebraven els àpats i els sacrificis.
↑ De la majoria dels citats es sap ben poc; alguns només són citats aqui. Els més coneguts són Critó, del qual un diàleg platònic porta el nom i apareix demés en el Fedó i l'Eutidem; Critobul, que és esmentat en diversos diàlegs platònics; Esquines, anomenat el Socràtic (que cal no confondre amb l'orador); Adimant, el germà de Plató, que apareix a la República i al Parmènides, i Apol·lodor, que apareix al Fedó i al Banquet com un apassionat admirador de Sòcrates.
↑ Ei nombre dels jutges era cinc cents; contra Sòcrates votaren dos cents vuitanta un; si trenta un d'entre aquests haguessin votat a favor, amb els dos cents dinou que ja hi votaren, hauria resultat empat i per tant, segons la llei, absolució. El nombre trenta és, doncs, arrodonit.
↑ Sòcrates suposa els dos cents vuitanta un repartits en tres parts iguals, cadascuna aportada per un acusador. Si es treuen dels dos cents vuitanta un les dues terceres parts corresponents a Anitos i Licó, resulten per a Meletos menys de cent vots. En aquest cas, segons la llei, Meletos hauria hagut de pagar una multa de mil dracmes i demés hauria perdut el dret a formular d'altres acusacions públiques.
↑ Triptòlem és només en Plató jutge dels morts.

Tinc un somni. Tenim un somni.

2011-06-02T10:42:00.000-07:00

(Anish Kapoor, Cloud Gate)

Traducció del discurs pronunciat a les escales del Memorial a Lincoln, a Washington DC, al final de la Marxa pel treball i la llibertat, el 28 d’agost del 1963

Estic molt content de reunir-me avui amb vosaltres en la que passarà a la història com la major manifestació per la llibertat en la història de la nostra nació.

Fa un centenar d’anys, un gran americà, a l’ombra simbòlica del qual ara ens trobem, va signar la Proclamació d’emancipació. Aquest decret transcendental va arribar com un gran focus de llum d’esperança per a milions d’esclaus negres que havien estat abrasats per les flames d’una injustícia devastadora. Va arribar com un joiós trenc d’alba que acabava la llarga nit de la captivitat.

Però, cent anys després, hem d’encarar el fet tràgic que els negres encara no són lliures. Cent anys després, la vida dels negres encara està tristament impedida per les manilles de la segregació i per les cadenes de la discriminació. Cent anys després, els negres viuen en una illa solitària de pobresa, al mig d’un vast oceà de prosperitat material. Cent anys després, els negres encara es consumeixen en els racons de la societat americana i es troben exiliats en el seu propi país. Avui, doncs, hem vingut aquí per escenificar una situació espantosa.

En cert sentit, hem vingut a la capital de la nostra nació per cobrar un xec. Quan els arquitectes de la nostra república van escriure les paraules magnífiques de la Constitució i la Declaració d’Independència, estaven signant un pagaré del qual cada americà havia de ser hereu. Aquest pagaré era la promesa que es garantirien a tothom els drets inalienables de la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat.

Avui és obvi que Amèrica no ha abonat aquest pagaré pel que fa als seus ciutadans de color. En lloc de complir aquesta obligació sagrada, Amèrica ha donat a la gent negra un xec fals que ha sigut retornat amb la inscripció "sense fons". Però nosaltres ens neguem a creure que el banc de la justícia hagi fet fallida. Ens neguem a creure que no hi hagi fons en les grans caixes fortes de les oportunitats d’aquesta nació. Hem vingut, doncs, a cobrar aquest xec – un xec que ens donarà quan vulguem la riquesa de la llibertat i la seguretat de la justícia. També hem vingut a aquest lloc beneït per recordar-li a Amèrica la intensa urgència del moment. Ara no és l’hora d’embrancar-se en el luxe de la tebior o de prendre’s la droga tranquil·litzadora del gradualisme. Ara és l’hora de pujar des de la vall fosca i desolada de la segregació fins al camí assolellat de la justícia racial. Ara és l’hora d’obrir les portes de les oportunitats a tots els fills de Déu. Ara és l’hora d’elevar la nostra nació des de les arenes movedisses de la injustícia racial fins a la roca sòlida de la germanor.

Seria fatal per a la nació que passés per alt la urgència del moment i que menystingués la determinació dels negres. Aquest estiu sufocant del legítim descontentament dels negres no s’acabarà fins que no hi hagi una tardor vigoritzant de llibertat i d’igualtat. Mil nou-cents seixanta tres no és un final sinó un començament. Aquells que confien que els negres necessitaven desfogarse i que ara ja estaran satisfets, tindran un despertar brusc si la nació retorna als seus afers com de costum. No hi haurà ni calma ni tranquil·litat a Amèrica fins que no s’atorguin als negres els seus drets ciutadans. Els ciclons de la revolta continuaran sacsejant els fonaments de la nostra nació fins que no sorgeixi el dia lluminós de la justícia.

Però, hi ha una cosa que li he de dir al meu poble que s’està en el llindar càlid que porta a l’interior del palau de justícia. En el procés per guanyar el nostre lloc legítim, no ens hem de fer culpables d’accions equivocades. No vulguem satisfer la nostra set de llibertat tot bevent de la copa de l’amargor i de l’odi.

Hem de conduir sempre més la nostra lluita pel nivell elevat de la dignitat i la disciplina. No hem de permetre que la nostra protesta creativa degeneri en violència física. Un cop i un altre ens hem d’elevar a les altures majestuoses d’oposar-nos a la força física amb la força espiritual.

La meravellosa nova militància que ha inundat la comunitat negra no ens ha de portar a desconfiar de tots els blancs, perquè molts dels nostres germans blancs -com ho demostra la seva presència aquí avui- han entès que el seu destí està lligat al nostre destí i que la seva llibertat està inseparablement unida a la nostra llibertat. No podem caminar sols.

I mentre caminem, hem de prendre el compromís d’anar al capdavant. No podem retrocedir. N’hi ha que pregunten als defensors dels drets civils "Quan estareu satisfets?" No podrem estar mai satisfets mentre els nostres cossos, cansats per la fatiga del viatge, no puguin trobar allotjament en els motels de les autopistes i en els hotels de les ciutats. No podrem estar satisfets mentre la mobilitat bàsica dels negres consisteixi a passar d’un gueto més petit a un de més gran. No podrem estar mai satisfets mentre un negre de Mississipí no pugui votar i un negre de Nova York cregui que no hi ha res que ell pugui votar. No, no, no estem satisfets, i no estarem satisfets fins que la justícia no baixi rodant com les aigües i l’equanimitat com un corrent poderós.

No oblido pas que alguns de vosaltres heu vingut aquí sortint de gran afliccions i tribulacions. Alguns de vosaltres acabeu de sortir de cel·les estretes. Alguns de vosaltres heu vingut d’àrees en què la vostra demanda de llibertat us va dur a ser colpejats per les tempestes de la persecució i a ser sacsejats pels vents de la brutalitat policial. Vosaltres heu sigut els veterans del sofriment creatiu. Continueu treballant amb la fe que el sofriment immerescut és redemptor.

Torneu a Mississipí, torneu a Alabama, torneu a Geòrgia, torneu a Louisiana, torneu als barris baixos i als guetos de les nostres ciutats del nord, sabent que d’alguna manera aquesta situació pot canviar i canviarà. No ens rebolquem en la vall de la desesperança.

A vosaltres, avui us dic, amics meus, que malgrat les dificultats i les frustracions d’aquest moment, jo encara tinc un somni. És un somni profundament arrelat en el somni americà.

Tinc el somni que un dia aquesta nació s’alçarà i experimentarà el veritable significat del seu credo: "Creiem que aquestes veritats són evidents per si mateixes: que tots els homes són creats iguals."

Tinc el somni que un dia, en els turons vermells de Geòrgia, els fills dels antics esclaus i els fills dels antics propietaris d’esclaus seran capaços d’asseure’s plegats a la taula de la germanor.

Tinc el somni que un dia, fins i tot l’estat de Mississipí, un estat desert, recremat per l’escalfor de la injustícia i l’opressió, es transformarà en un oasi de llibertat i justícia.

Tinc el somni que els meus quatre fills un dia viuran en una nació en què no seran jutjats pel color de la seva pell sinó per la naturalesa del seu caràcter.

Tinc un somni avui.

Tinc el somni que un dia l’estat d’Alabama, que ara té un governador que deixa caure dels seus llavis paraules d’interposició i d’invalidació, es transformarà en una situació en què els nens negres i les nenes negres podran agafar-se les mans amb nens blancs i nenes blanques i caminar junts com a germanes i germans.

Tinc un somni avui.

Tinc el somni que un dia cada vall serà enlairada, cada turó i cada muntanya seran aplanats, els llocs escarpats seran allisats, i els llocs tortuosos seran adreçats, i es manifestarà la glòria del Senyor, i tota carn ho podrà veure.

Aquesta és la nostra esperança. Aquesta és la fe amb què torno cap al sud. Amb aquesta fe serem capaços d’excavar de la muntanya de la desesperació una pedra d’esperança. Amb aquesta fe serem capaços de transformar les discòrdies sorolloses de la nostra nació en una preciosa simfonia de germanor. Amb aquesta fe serem capaços de treballar junts, de pregar junts, de lluitar junts, d’anar junts a la presó, de defensar junts la llibertat, sabent que un dia serem lliures.

Aquest serà el dia en què tots els fills de Déu podran cantar, amb un sentit nou, "País meu, és a tu, dolç país de llibertat, a tu que et canto. País en què van morir els meus pares, país orgull de pelegrins, de cada costat de muntanya, que repiqui la llibertat."

I si Amèrica ha de ser una gran nació, això ha d’arribar a ser veritat. Que repiqui, doncs, la llibertat des del cim dels turons prodigiosos de New Hampshire. Que repiqui la llibertat des de les poderoses muntanyes de Nova York. Que repiqui la llibertat des de les realçades Allegènies de Pensilvània!

Que repiqui la llibertat des de les nevades muntanyes Rocoses de Colorado!

Que repiqui la llibertat des dels cims arquejats de Califòrnia!

Però, no solament això; que repiqui la llibertat des de la Muntanya Pedregosa de Geòrgia!

Que repiqui la llibertat des de la Muntanya Talaia de Tennessee!

Que repiqui la llibertat des de cada turó i cada talpera de Mississipí. De cada costat de muntanya, que repiqui la llibertat.

Quan deixem que la llibertat repiqui, quan deixem que repiqui des de cada vila i cada veïnat, des de cada estat i cada ciutat, podrem accelerar el dia en què tots els fills de Déu, negres i blancs, jueus i gentils, protestants i catòlics, puguin donar-se les mans i cantar les paraules de l’espiritual negre: "Lliures per fi! Lliures per fi! Gràcies a Déu Totpoderós, som lliures per fi!"

Duch, Ricoeur: l'origen del mite i les estructures d'acollida

2011-05-23T03:09:00.000-07:00

Vaig començar estudiant teologia, fent un doctorat en teologia fonamental. Però vaig treballar un tema que era molt fronterer: la qüestió del mite. La meva tesi va tractar la interpretació del mite en Miercea Eliade. Això em va servir sobretot per tenir un visió global de la disciplina, perquè jo crec que la història de les disciplines és la base més important per després poder fer alguna cosa. Em va servir molt per enfocar la qüestió de l'estudi del fenomen religiós. Vaig deixar la teologia en sentit estricte perquè em va semblar que primer calia una fonamentació antropològica de l'existència humana, s'agafés la direcció que s'agafés. La tesi em va servir per conèixer la gran querella que hi havia hagut des de la meitat del segle XIX fins als anys 50-60 del segle X X sobre l'estudi del fenomen religiós, sobretot a partir de les escoles centreeuropees, a saber, les escoles anglosaxones, les antropologies britàniques -de fet les vaig treballar poc; les he treballades més tard-; i aleshores, dintre d'aquestes antropologies centreeuropees, em va interessar molt i em continua interessant el que en podríem dir l'herència de Max Scheler, però no el Max Scheler filòsof, sinó el Max Scheler antropòleg. Tot el moviment que es desencadena en els països de l'Europa central i els Països Baixos i Escandinàvia arran de l'obra de Max Scheler, sobretot d'autors com Helmut Plessner, Arnold Gehlen, Michael Langsman, que estarien entre els més importants; i aleshores el punt de partida que vaig agafar per aquesta qüestió antropològica va ser la qüestió del mite, que en aquell moment era una qüestió molt desacreditada -estic parlant de finals dels anys 60- però a mi em semblava que era una qüestió important. Que el mite era una qüestió, com totes les realitats humanes, ambigua, i per tant que podia donar lloc al millor i al pitjor i que fins i tot històricament havia donat lloc al millor i al pitjor. Aquesta entrada en la qüestió del mite em va permetre conèixer una mica el romanticisme alemany, és a dir, tot el gran corrent que a partir de Schleiermacher em va servir per veure una mica el que podríem dir-ne els aspectes nocturns de l'existència humana. Si la Il·lustració (AufklÁ¤rung) havia analitzat els aspectes diürns, el romanticisme havia analitzat els aspectes nocturns, a utilitzar la psicologia de les profunditats, de la qual després Freud en dependrà molt. El mite no era l'oposat a la raó, no hi havia un pas ni del mite al logos ni del logos al mite, sinó que era sempre el mite en el logos i el logos en el mite, és a dir, una comprensió del mite com a discurs complementari del logos.

Aquest tema de la complementarietat del mite i el logos té molt a veure, i a més coincideix històricament, amb la simbòlica del mal de Paul Ricoeur.

Jo, per aquesta qüestió, depenc d'un epistemòleg alemany, Karl Hübner, que té un llibre sobre la qüestió de la raó i un altre de complementari -Die Wahrheit des Mythos -que per a mi és una de les fonts i de les inspiracions més interessants. Hübner no és alemany, és txec. Professor a Kiel, procedeix de la física teòrica i passa de la física teòrica a la filosofia. Aquí és molt poc conegut, però el seu pensament és molt important. Aquest autor em va servir per plantejar la qüestió del mite en el logos i del logos en el mite: en tota segregació de tipus lògic hi ha un aspecte mític, i en tota narració mítica hi ha una lògica. Potser és l'única cosa que vaig descobrir a la tesi, que no deixa de ser un treball de joventut, i una cosa molt acadèmica tal com s'exigeix a Alemanya, però que serveix per a adquirir una fonamentació interessant.

Aquesta contraposició entre Il·lustració i Romanticisme, entre mite i logos, tinc la impressió que aquí, en el nostre ambient cultural, encara no s'ha captat prou. Som una cultura molt il·lustrada i poc romàntica.

El que ha passat aquí és que no hem tingut ni una bona il·lustració ni un bon romanticisme. No hi ha tradició. El fet de jugar amb dos termes que tradicionalment s'han presentat com a incompatibles aquí provoca un cert estupor. O bé es treballa amb una metodologia essencialista, com fa per exemple Miercea Eliade, o bé amb un pur logicisme que tampoc no porta enlloc. W. Nestle, en la seva obra Vom Logos zum Mythos, ha servit com a eslògan d'una manera de pensar. El propi Nestle fa una apologia de tipus mític del nacionalsocialisme; parla de la raça germànica com a culminació de pas del mite al logos en el propi llibre. Tot el tema de la logomítica m'ha interessat més i és el que he treballat més. I evidentment això vol dir que treballar la qüestió del mite significa abordar el símbol. La qüestió simbòlica és una mena de jungla.

M'agradaria que expliquessis la relació entre el símbol i el mite. Paul Ricoeur, un autor que conec una mica més, diu que el símbol sempre s'ha d'entendre dins una narració mítica. Els mites no s'han d'interpretar de manera estàtica, sinó dinàmica; un mite s'oposa a un altre mite, com un sistema filosòfic s'oposa a un altre sistema filosòfic.

Del mite, el que val no és una narració en concret, sinó la recepció i la contextualització d'aquesta narració en els diversos períodes històrics. Per exemple, en el mite d'Antígona el que val és tota la trajectòria històrica de les diverses interpretacions perquè de fet les diverses interpretacions són, en realitat, recepcions, són acumulacions d'aquesta narració "original" adaptada a diverses situacions. Un altre exemple és el mite de Prometeu. Una cosa és el mite de Prometeu entès a la Grècia clàssica, una altra com l'entén Thomas Mann, o el mateix Marx. Del mite, el que és important és una recurrència en funció de les inquietuds i les preguntes de l'ésser humà. I pel que fa a la relació entre el símbol i el mite, jo sóc del parer de Ricoeur: el símbol també pot funcionar autònomament. És indiscutible que el mite fa total el símbol, però el símbol té una autonomia, perquè en el fons l'existència humana té necessitat constantment de símbols, per una raó molt senzilla: perquè per viure del present necessita de l'absent, de l'absent passat i de l'absent futur, i l'actualització de l'absent només és possible simbòlicament. La posició de Ricoeur encara no és prou antropològica, tot i que el seu llibre sobre la simbòlica del mal significa un abans i un després sobre aquest tema. Jo sempre dic que faig antropologia, i la diferència que faig entre filosofia i antropologia és que l'antropologia el que fa és aplegar perspectives sobre una qüestió des de diversos punts de vista per acotar una qüestió. La filosofia és més sistemàtica, en el sentit que parteix d'uns axiomes i llavors construeix un sistema. No sé els filòsofs què en penseu els filòsofs.

Tot depèn del que s'entengui per filosofia, perquè tampoc no hi ha un discurs unívoc sobre el que s'entén per filosofia; en el mateix concepte de filosofia de Paul Ricoeur o en el dels idealistes alemanys segurament que hi trobaríem diferències importants. La filosofia s'ha entès a si mateixa de maneres molt diferents al llarg de la seva història. I dintre dels mateixos camps de la filosofia hi ha notables diferències. Si prenem per cas la filosofia del llenguatge, trobem autors i tractaments molt diferents sobre un mateix tema.

En l'antropologia passa exactament igual. El treball que faig jo com a antropòleg cultural, tota investigació que es proposi analitzar què és l'ésser humà és antropologia. Els punts de partida són aleatoris.

Quin és l'origen del mite?

És una qüestió típica del segle XIX. El segle XIX és una època preocupada pels orígens: en antropologia és l'origen del llenguatge, del dret, de la família, de la religió; totes aquestes qüestions sobre els orígens són qüestions realment metafísiques en el sentit més directe de la paraula: metá-physiké. És l'home qui fa el mite o el mite qui fa l'home? Hi ha un recorregut d'anada i tornada. Què és primer: l'ou o la gallina?

Faig la pregunta de manera intencionada, perquè jo no crec que es pugui trobar l'origen del mite. La pregunta sobre l'origen del llenguatge és ja una pregunta lingüística; sempre estem dintre del llenguatge.

I el mite també és llenguatge. Però jo diria que com a pregunta és una pregunta de les antropologies britàniques del XIX, que es preocupen molt per aquesta qüestió dels orígens. D'una banda rebutgen qualsevol mena de metafísica i aleshores entren en la qüestió dels orígens de... també metafísicament, una mena de metafísica inconscient.

La tradició filosòfica britànica ha estat sempre molt escèptica, metafísicament parlant, des del segle XVIII.

Els antropòlegs, Taylor, etc., fan metafísica sense dir-ho, perquè busquen l'origen d'una cosa de la qual no tenien cap mena de prova. En aquesta qüestió de l'origen del mite hi ha una interacció, però sense atrevir-me a dir en cap cas quin és l'ou i la gallina.

Un dels temes sobre el qual tu has escrit molt és el tema de la desestructuració simbòlica. Podries explicar què s'ha d'entendre per això?

Aquest tema el vaig introduir l'any 1984 a Religió i món modern. M'ha semblat sempre un tema important. La desestructuració simbòlica, parafrasejant Scheler, és la pèrdua del lloc de l'home en el món -un concepte, afegeixo jo després de l'entrevista, també estudiat per N. Grimaldi des d'una altra perspectiva en L'home dislocat-, és a dir la desestructuració simbòlica és una descol·locació. És una pèrdua de les referències de l'ésser humà respecte d'ell mateix, respecte als altres, a la natura i a Déu si és que hi creu. La prioritària funció del símbol és la "remissió a". L'home descol·locat no té capacitat per "remetre", està sotmès a un procés de caotització. Per això, una de les funcions importants del mite -així ho va escriure Eliade-, és procurar el pas del caos al cosmos, una funció de recol·locació, de recontextualització, de purgar el temps, l'espai de les malifetes que es varen tenir en el transcurs del temps, en el pas del temps. El tema de la desestructuració simbòlica és el que em va portar a la qüestió de l' antropologia de la vida quotidiana. Per abordar de manera pedagògica la desestructuració simbòlica introdueixo això que en dic les estructures d'acollida, que són les que intenten col·locar l'ésser humà en el món. Introdueixo aquí el neologisme "emparaulament"; són les que haurien de fer possible que l'ésser humà "emparaulés" la realitat. Aquestes estructures d'acollida haurien de procurar a l'ésser humà tant les semàntiques pràctiques com les semàntiques cordials. La família, per exemple, hauria de procurar més aquestes semàntiques cordials i l'escola les semàntiques pràctiques. Em va semblar que aquest era un tema important en el nostre temps, i que estava amb una certa continuïtat amb el que jo sempre havia fet. Dono la impressió de ser molt dispers, però sempre hi ha un fil conductor en la meva obra.

Aquesta desestructuració simbòlica té molt a veure amb la religió, però segurament no únicament amb la religió.

Per a mi té a veure amb les estructures d'acollida: la codescendència (la família), la coresidència (ciutat, política, escola...) i la cotranscendència (religió). Jo crec que en aquesta anàlisi cal afegir-hi actualment una quarta estructura d'acollida: els mitjans de comunicació. En el moment actual els mass media funcionen com una estructura d'acollida, i en molts casos com la principal estructura d'acollida per a un nombre importantíssim de persones de les poblacions dels nostres països. Berger, Luckmann, ...parlen de la construcció social de la realitat. Jo crec que primer s'ha de parlar de la construcció simbòlica per poder parlar després de construcció social.

Les estructures d'acollida estan en crisi avui dia. Quina és l'actitud de l'home actual davant aquesta crisi?

D'una banda, una fortíssima desafiliació; d'una altra, la indiferència com a actitud antropològica; una tercera actitud és una hiperafiliació (minoritària). És normal que en processos de desafiliació hi hagi respostes d'hiperafiliació. Per fer una bona anàlisi d'això s'ha de tenir en compte la influència positiva i negativa que ha tingut l'individualisme en la cultura occidental des de Luter. El terminus a quo es pot situar on vulguis; el que sí que és real és que l'individualisme ha tingut una influència en la vida dels occidentals, i de retruc en les altres cultures en la mesura que les altres cultures, positivament i negativament, n'han rebut l'impacte. Aquesta preeminença de l'individualisme ve acompanyada d'un factor que encara agreuja la situació, que és la desconfiança, allò que A. Schütz anomena "el món donat per garantit" (the world taked for granted); això s'ha col·lapsat, perquè hi ha hagut una fractura de la confiança sobretot respecte de les tres estructures d'acollida clàssiques: família, ciutat i religió.

Té alguna cosa a veure amb els anomenats mestres de la sospita? De la religió com a sospita?

Jo crec que sí que té alguna cosa a veure. El que passa és que en antropologia mai no es pot parlar gaire "encausadament"; sempre és un conjunt de concauses que es mostren operatives. Sense voler prendre terminologia freudiana, jo diria que a Occident hi ha hagut com una mena de desmuntatge del monoteisme. No solament des d'una perspectiva religiosa, sinó des d'una perspectiva cultural, política, de relació entre els sexes...

On situaries l'abandó d'aquest muntatge?

A molts indrets: en els feminismes... Un dels punts importants d'aquest desmuntatge és Nietzsche. En els mateixos preromàntics, en Schleiermacher, sobretot en la correspondència, comença a haver-hi una pèrdua de rellevància del subjecte masculí, comença a haver-hi un policentrisme en la societat. Són indicis que, qui els verbalitza d'una manera més explícita és Nietzsche. I també Baudelaire en Les flors del mal va per aquí.

Hi ha filòsofs que diuen que l'última gran visió unitària del món va ser la filosofia hegeliana. Tindria a veure amb això?

No sóc filòsof, però l'intent de Hegel és un intent de salvament d'un món que es començava a fragmentar, perquè la fragmentació és una de les qüestions importants en la modernitat tardana, del XIX cap aquí. L'intent de Hegel és construir un món global. Aleshores surten, per una banda, l'esquerra hegeliana, que és un intent del mateix, i, per l'altra, la dreta hegeliana, que és també un intent del mateix. Finalment es demostra que és una lectura impossible, perquè l'individualisme continua la seva tasca.

R. Panikkar va dir en una ocasió que l'última gran cosmologia d'Occident era la Divina Comèdia, perquè era l'última gran visió unitària del món; en el Faust de Goethe, aquesta visió unitària ja sembla perduda per sempre més. Enfront d'aquesta visió unitària de Hegel, que dius que és un intent de salvament, sorgeixen el positivisme i les ciències socials, que tenen aspectes molt reaccionaris. En quina mesura la perspectiva del positivisme no és reductiva i no és precisament un dels grans interrogants que tenim avui dia? Per què Comte qüestiona tant la llibertat individual per restablir l'ordre? Per què dóna tanta importància als tècnics i als científics com a nous sacerdots de la humanitat? No és aquesta l'antropologia que finalment ha prevalgut?

La qüestió de l'antropologia és una qüestió molt complexa, i s'ha de distingir molt bé entre les antropologies britàniques i les franceses, i després les alemanyes. Aquest és un tema molt important, perquè les antropologies, d'una manera o altra, venen a substituir moltes coses, o volen ser substitutes de moltes coses: de la filosofia, de la religió, del dret... Les diferenciacions d'aquestes praxis antropològiques són diferenciacions importants. Les antropologies britàniques s'interessen sobretot per l'econòmic, perquè tenen com a brou de cultiu la revolució industrial, en un món en què les colònies britàniques tenen un paper important. Una de les opcions que s'imposen els antropòlegs britànics és demostrar que la cultura occidental és la punta de l'iceberg de les cultures, i no solament la cultura occidental, sinó la cultura britànica. De l'altra, intentar formar bons administradors per a les colònies. Les ciències humanes a Anglaterra reben dues denominacions: de cara a l'interior: economia política; de cara a l'exterior: etnologia, etnografía... Hi ha una claríssima distinció per estudiar la societat moderna des de les dues perspectives: ad intra i ad extra. S'ha de tenir molt en compte aquest clima; i encara un altre factor, que és un factor biogràfic però que juga un paper primordial en l'origen de les antropologies britàniques: el desencís davant el cristianisme (anglicanisme). Una de les preocupacions fonamentals dels antropòlegs britànics de l'època és l'origen de la religió, i l'anàlisi del que ells diuen religions primitives, subratllant sobretot els aspectes que des de la seva sensibilitat apareixen com a més bestials, més inhumans. Aleshores fan la diferència: si les religions primitives són així, l'anglicanisme també havia de ser així? Aquest factor l'ha estudiat molt bé un antropòleg britànic dels anys 60 molt reconegut, Evans Pritchard, qui finalment es va convertir al catolicisme.

En canvi, en les antropolgies franceses, la gran escola francesa parteix d'uns altres pressupòsits: la filosofia està en crisi, la religió està en crisi. Durkheim intenta construir una nova cosa, però ell sobretot parteix del daltabaix de la Revolució Francesa, parteix de la primacia no de l'econòmic, sinó del polític. Això dóna un èmfasi molt diferent a l'escola sociològica francesa. No es preocupa tant per les relacions econòmiques com per la qüestió del vincle social, que és la gran preocupació. La meva teoria és que Durkheim és genial. La gran objecció a la totalitat és que, com era habitual a l'època dintre i fora del cristianisme, interpreta el cristianisme sacerdotalment. Però és discutible si el cristianisme en el seu origen és una religió sacerdotal o profètica. Si realment el cristianisme és una religió sacerdotal, les seves anàlisis són pertinents, però si no ho és, no en són.

Les antropologies alemanyes -Volkerkunde- de seguida s'enverinen molt per tota la recepció del Volk de tipus herderià. Aquí es nota la gran controvèrsia entre Kultur i civilització. Confrontació que oposa un germànic i un franco-anglès (fins i tot alguns han interpretat la guerra francoprussiana o la primera guerra mundial com a ressò d'això).

Parlem una mica de l'estructura d'acollida "religió".

La religió, per parlar-ne des del moment actual, s'ha de tenir en compte la història que ens precedeix i l'impacte que ha tingut. Un dels analistes que em va fer més impacte sobre l'anàlisi del fenomen de la religió va ser Zimmel, en un article de finals del segle XIX . Ell planteja la qüestió de la religió en el seu moment, però jo crec que hi ha certs paral·lelismes des dels anys 80-90 del segle XIX i l'any 1933, any de la pujada al poder de Hitler. Zimmel diu que la religió té dos pols: un pol públic, polític, social, d'integració, de legitimació... i un pol interior, místic, afectiu. Hi ha èpoques en les quals el pol exterior s'imposa, és el prevalent. Possiblement en la història d'Occident és el cas més corrent. En canvi, hi ha èpoques en què s'imposa el pol interior (i està parlant pel seu temps). Però aquesta anàlisi és molt aplicable al nostre temps. El pol polític, d'integració social de la religió, té rellevància. El pol interior té més rellevància des de fa 20 o 30 anys. Això a mi em planteja una qüestió: de si la pregunta religiosa en l'ésser humà és merament històrica i, per tant, com tot allò que és històric, té un creixement i una defunció, o bé si la pregunta religiosa és una pregunta estructural del fet de ser home o dona. Aquesta és una de les qüestions cabdals. Em fa l'efecte que resulta prou evident que aquest pol extern de la religió no gaudeix de gaire simpatia, entre altres coses perquè aquesta fractura de la confiança, un dels llocs on s'experimenta més és en l'àmbit religiós. Però a més perquè el nostre temps és un temps molt individualista en el sentit que una antropòloga de Madrid en diu la cultura del jo, i aleshores aquest pol intern és el predominant, en variadíssimes formes, des de meditacions transcendentals, ecologies, cultes a la deessa mare, formes diverses que són assumides d'una manera molt més individualitzada. Jo aquí faig servir molt unes anàlisis que feia un filòsof jueu, Jacob Taubes. El vaig sentir 3 o 4 vegades. Era professor a Berlín. Era de procedència austríaca, però havia nascut a Zuric, perquè la seva família ja veia que la cosa aniria malament. El seu pare va ser gran rabí de Zuric i ell era rabí ordenat. La història de la humanitat, segons Taubes, es pot perioditzar en tres grans moviments: una època escatològica, utòpica, optimista; després ve una època de tipus apocalíptic, negativa, marcada per l'angoixa; i després una època de tipus agnòstic. Quan es veu que la realitat no correspon a l'optimisme, es cau en l'apocalipsi, i com que aquesta situació tampoc no funciona ni es pot mantenir, passa a l'agnosticisme. Aquests esquemes són com els tipus ideals de Max Weber, que s'han d'agafar com a eines heurístiques. Si mires una mica la història d'aquest país, als anys 60-70 hi havia una eufòria impressionant, tant des del punt de vista religiós com polític; llavors d'aquesta eufòria es va passar a una mena d'agnosticisme generalitzat... El fenomen religiós també s'ha d'entendre molt d'aquesta manera, tant a nivell erudit com a nivells molt populars. Els diaris de l'actriu Shirley Mc. Lane expliquen viatges espectaculars. I l'èxit d'un llibre tan horrorós com el Código da Vinci mostra que hi ha una certa sintonia amb la situació actual.

És una religió una mica esotèrica.

És una religió desarticulada.

Entre l'articulació de la religió oficial, que de fet no funciona perquè la pràctica religiosa és molt baixa, i aquesta mena d'esoterisme desarticulat, no podríem dir que són com vies paral·leles que no s'arriben a trobar?

Crec que sí. Tot i que hi ha hagut certs intents per trobar una mena d'esoterisme integrat: moviments pentecostals... Però en pla minoritari, diria. El que jo crec que és clar és, en primer lloc, que la religió no ha desaparegut com es pensava en la crítica clàssica de la religió; en segon lloc, que la pregunta religiosa, d'una manera o altra es formula; en tercer lloc, que les respostes que donen les esglésies no responen; i en quart lloc, que resulta molt problemàtica una rearticulació del que en podríem dir la religió oficial.

Podríem dir que quan les estructures d'acollida que marquen les grans etapes de la vida de la persona no funcionen, s'agafen estructures substitutives, com per exemple baptismes civils...? Quina explicació pot tenir això?

A la DDR també funcionava el ritus iniciàtic. A la ciutat de Bologna, un antropòleg americà va estudiar les processons que organitzava el PCI als anys 60 per fer la competència a l'Església. La ritualització crec que és un component de l'ésser humà. Quan una estructura falla se n'ha de buscar una altra. Si no, passa el que deia el Dr. Ramon Sedó, que va ser psicoanalitzat segons el sistema freudià i era catedràtic de psiquiatria a la UB, a finals dels anys 70: ara les esglésies estan buides, i els consultoris dels psiquiatres estan plens. En el fons, l'ésser humà, a causa de la presència, conscient o inconscient de la contingència, necessita algú que li doni una certa seguretat. P. Tillich ja en parlava als anys 30, és una evidència. Els pronòstics són sempre bastant agosarats en aquestes situacions. Qui podia dir l'any 85 que 3 anys després els sistemes de l'est s'esfondrarien? La nostra missió no és ser profetes, sinó fer una anàlisi de la situació sabent que totes les anàlisis són parcials, fetes des d'una perspectiva,...

Es fa difícil imaginar el futur de la religió dins la nostra cultura actual?

Jo crec que sí que es fa molt difícil. Per a l'ésser humà no hi ha possibilitat extracultural; en cap aspecte: ni en el religiós, ni en el polític, ni en l'econòmic, ni en el social... Si no som capaços de preveure el futur de la cultura, tampoc de la religió; l'únic que es pot dir és que l'ésser humà, mentre sigui com és ara, ésser finit, ésser deficient -per utilitzar l'expressió de Gehlen- la religió serà possible. Com serà possible? Quan faig classe sempre torno a llegir als alumnes aquell llibret de Troeltsch, La exigencia de absolutez del cristianismo. Els fenòmens històrics no tenen exigència d'absolutesa. Estan sotmesos al pas del temps. El que passa és que sovint confonem les religions amb el religiós, el mite amb el mític, la utopia amb l'utòpic... i són dues coses absolutament diferents, que es necessiten mútuament, però que una cosa és el pla estructural i l'altre l'històric. Per això, de vegades, ens resulta tan difícil de comprendre l'ésser humà, perquè articula aquesta continuïtat amb el canvi, i el canvi amb la continuïtat; per al progrés és necessària la tradició, i la tradició és necessària per al progrés; totes aquestes antinòmies són les que constitueixen la naturalesa humana mateixa.

Tenint en compte aquesta definició de l'home com a ésser cultural, històric... la pregunta és: què ens permet reconèixer els homes de les diferents èpoques històriques, què tenim en comú?

El que tenim en comú és la capacitat simbòlica. La capacitat de fer present l'absent. Això és molt agustinià: el present del passat, el present del present i el present del futur. Aquest és un senyal distintiu de l'ésser humà. Un altre senyal distintiu és que l'ésser humà es mou en l'àmbit de la pregunta-resposta.

Quina alternativa hi ha, des de l'antropologia, per evitar el relativisme cultural?

Levy-Strauss ho va formular molt bé: tots els homes de totes les èpoques han pensat igualment bé. Aquí ens trobem amb una qüestió igualment important: la igualtat en la diferència. Tan nociu és afirmar indiscriminadament la igualtat com la diferència. Igualtat en la diferència, a tots els nivells, és difícil d'articular: epistemològic, ètic, religiós... Que sigui difícil no vol dir que no respongui a la realitat. Justament perquè l'ésser humà és un ésser fins a cert punt contradictori. Això és com el mite i el logos. Segons com es presenten, són temes antitètics, i segons com complementaris. La nostra situació actual individualista no propicia la situació pregunta-resposta. Només hi ha respostes de jo a mi mateix, i això pot arribar fins a situacions veritablement gnòstiques, és a dir, de l'anul·lació de l'espai i el temps. Una cosa que utilitza la gnosi com a religió mundial és l'intent d'anul·lar l'espai i el temps, que són els factors pervertidors de l'existència humana.

Aquest individualisme, és una herència de la modernitat? Què hi té a veure?

L'individualisme no és només negatiu. Com tot l'humà, és ambigu. L'ésser humà no és ni bo ni dolent. És ambigu. L'herència de l'individualisme en la cultura occidental té dues grans direccions: individualisme compulsiu (el consumidor n'és la figura més representativa), i individualisme afectiu (que Max Scheler anomena la simpatia). Té molts aspectes positius. L'individualisme occidental intenta posar punt final al subjecte col·lectiu: a nosaltres com a cos en el qual les persones individualitzades no són res. És curiós com un dels primers senyals en què comença a aparèixer la persona com a afany d'individualizació és cap al segle X-XI, quan alguns nobles comencen a fer testament. El fet de testar vol dir que té la consciència que disposa d'una cosa que té la voluntat de deixar a un altre.

La impremta i la lectura varen ser molt importants per a la configuració d'aquesta tradició individual, sobretot a Alemanya amb el pietisme.

Aquí hi ha la gran diferència entre el món mediterrani i el món germànic. En el món germànic la lectura esdevé un acte obligat pietós; en canvi, en el món mediterrani hi funciona l'Índex. Són dos mons culturals diferents. A mi em sembla que aquí hi ha una altra qüestió, que jo intento resoldre a base d'una antropologia dels "sentits". Els dos sentits són la vista i l'oïda. Hi ha èpoques en les quals la vista té la primacia; hi ha èpoques en les quals la primacia la té l'oïda. Per exemple, al començament de la modernitat, que jo situaria als segles XIV-XV , s'edifica el trasllat del centre de la cultura i de la vida de la Mediterrània al mar del Nord. És el pas del món de la vista al món de l'oïda. I per això, la resposta que fa el món mediterrani en aquesta primacia de l'oïda és el barroc. En el moment actual estem també en una situació semblant. És a dir, un món on la vista, la imatge, tornen a tenir la primacia. I això en detriment de la lectura. La vista és un sentit globalitzador. Jo veig una imatge i la veig tota. En canvi, l'oïda és un sentit successiu; per tant, per fer un judici, has d'haver escoltat tota la frase, recapitular-la i treure'n la conclusió. Això vol dir que l'oïda és un sentit més diacrític que no pas la vista, que és un sentit més globalitzador. En el món actual, la primacia que hi ha de la imatge, el que fa és que hi hagi una pèrdua de la credibilitat. P. Berger -La fe en èpoques de credulitat- , diu que estem en un moment en què ens ho creiem gairebé tot. D'aquí la importància de la quarta estructura d'acollida que abans mencionava: els mass media.

R. Simone ha tractat també aquesta qüestió en un petit llibre anomenat La tercera fase, i G. Sartori en el llibre Homo videns. Abans has mencionat Nietzsche. És molta més de la que sembla la seva influència en la nostra cultura?

No sabria donar una resposta massa taxativa, però creuria que amb Nietzsche passa una mica el que va passar amb Joaquim de Fiore; és a dir, que una cosa és Joaquim de Fiore i una altra el joaquimisme. Una cosa és Nietzsche i l'altra els nietzscheans. Tinc la sensació que Nietzsche depèn de qui l'interpreta: Valadier, Vattimo, Foucault... Quan Nietzsche té importància és un mal senyal. És senyal de crisi de la cultura europea. L'afició per Nietzsche és un mal símptoma. És un senyal de crisi i de crisi global.

E. Colomer deia que en el pensament de Nietzsche hi havia probablement una recerca desviada de la qüestió de Déu. Així com en tot empirisme radical hi ha un racionalisme latent, en tot ateisme radical hi pot haver una "creença" latent.

No està tan desviat. Sempre que sento parlar de la mort de Déu a Nietzsche, recordo una frase que deia E. Bloch a classe: jo sóc ateu a causa de Déu. Aquí hi ha una altra qüestió que és la relació entre idolatria i iconoclàstia. Quin és el Déu que val? Ha de ser un Déu expressat culturalment. Per dir-ho amb la terminologia d'Eckhart, la distinció entre la deïtat (Gottheit) i Déu (Gott); fins i tot la inefabilitat de la Gottheit es tradueix amb temps. Necessitem imatges, però al mateix temps necessitem trencar les imatges. La idolatria i la iconoclàstia són com dos moviments contemporanis que s'alimenten l'un a l'altre. Nietzsche, el que reflecteix sobretot, és un contenciós amb la seva societat.

Dilthey diu que Nietzsche, a base d'anar treient estrats, va arribar a la voluntat de poder de l'home renaixentista.

A Nietzsche hi ha molts aspectes inquietants: voluntat de poder, superhome... És com Luter: hi ha molts Nietzsches, com hi ha molts Luters.

Estaries d'acord a dir que una de les característiques de la cultura occidental és un hedonisme desenfrenat?

Per dir-ho en positiu, l'autolimitació és el gran absent del nostre moment. Immersos com estem en una crisi pedagògica, el testimoniatge de l'autolimitació no es veu per enlloc, o molt poc. La qüestió de l'autolimitació és una de les grans eines que té l'ésser humà per conèixer les seves possibilitats i els seus límits.

Aquí podríem abordar ara el tema del mal i la seva problemàtica, tal com la planteja P. Ricoeur: no tota finitud és culpabilitat, sinó només la finitud humana perquè l'ésser humà és "desproporcinat" en sentit pascalià, és a dir, és finit però amb desig d'infinit.

Caldria distingir entre falta i culpa. Igualment entre culpa i pecat.

La transgressió, en el cas del mal, és el moment de reconeixement de la llibertat humana. Els humans ens "afirmen" quan ens separem d'alguna realitat. Tota afirmació és una separació.

Aquí hi ha una qüestió molt important. El que falta al nostre temps són transgressors correctes. Això és el que serien els savis. La saviesa sorgeix en moments de crisi en els pobles. El savi és qui va més enllà. Aquesta seria la distinció entre una posició hedonista i una posició sapiencial.

Mc. Intire, en el seu llibre After virtue, acaba dient que allò que ens fa falta avui no és un nou Trotsky, sinó un nou sant Benet.

Jo crec que les possibilitats axiològiques de la nostra cultura s'han exhaurit. La qual cosa no vol dir que la possibilitat s'hagi exhaurit. Els models axiològics s'han exhaurit. Estem davant d'una nova rearticulació, que és una tasca molt llarga. La qüestió que em preocupa és la sobreacceleració del temps, que fa que pràcticament no hi hagi futur. Tot és tan ràpid, tan instantani, que no tenim temps per a pensar ni per a reflexionar. Aquesta velocitat del temps i el soroll són greus inconvenients. Des d'un punt de vista antropològic, el soroll és un factor desestructurador impressionant. Els polítics s'haurien de preocupar de la salut pública intentant que l'espai i el temps fossin salubles.

Miquel Estradé deia que el silenci ens feia por, no pel fet de no sentir res, sinó perquè sentíem massa coses. Woody Allen també ha abordat aquest tema en una de les seves pel·licules, Celebrity, una pel·lícula una mica atípica en la seva producció, rodada expressament en blanc i negre. L'individu queda dissolt en aquesta cultura pseudodionisíaca. Parlem, si et sembla, d'un altre tipus de temes, com per exemple de l'estat i el nivell dels estudis en el nostre país, del seu nivell cultural, de la institució universitària...

La situació, pel que jo conec, la veig força precària, tant a nivell institucional com a nivell de les persones concretes que es dediquen a aquestes coses. Aquí costa molt trobar interlocutors. La universitat, pel que jo conec, és una fàbrica de fer títols, amb poques perspectives més. No vull fer un judici global, sinó només del que jo conec. Ara bé, això s'ha de situar dintre de la tradició d'aquest país. Aquí no hi ha tradició. Ni la modernitat, ni la il·lustració, ni el romanticisme aquí no tenen cap arrelament. Malgrat això, sobre el fenomen religiós, aquí i allà, hi ha alguns grups que fan alguna recerca, però són molt minoritaris i gairebé sempre al marge de la institució oficial. Un dia d'aquest mes, estic en el tribunal d'una tesi d'una noia a la Pompeu Fabra que s'ha passat cinc anys estudiant japonès i després cinc anys més per fer una tesi d'un filòsof de l'escola de Kioto. Però això és un fet excepcional. El problema està en qui poses al tribunal d'aquesta tesi.

Com que ara oficialment estem integrats a Europa, almenys en la qüestió monetària, jo sempre tinc la impressió que no estem ni de bon tros al mateix nivell de les institucions europees, en tot cas les acadèmiques, i temo que això no sigui un fals anivellament, ja que estem adoptant els plans universitaris de la comissió de Bologna.

Jo diria que no hi estem. El que em preocupa és que aquest document de Bologna no hagi estat concebut pels tecnòcrates de la comissió europea, i que aleshores intentin la promoció d'una universitat molt en pla de donar títols, de donar especialitats com si fossin "xurros". Això és el que m'ha arribat. Davant d'això quedo molt sorprès d'Alemanya, que té i ha tingut una forma d'actuar i de pensar molt interessant. I amb aquesta mena d'unificació, em sembla que perdrà moltíssim. El professor amb qui vaig fer la tesi em va dir, fa 5 o 6 anys, que la situació actual a la universitat alemanya no tenia res a veure amb la que hi havia als anys 70. S'havia acabat un cicle. Jo diria que el futur intel·lectual del nostre país és problemàtic, malgrat Europa.

Parlem una mica de Montserrat, de coses que són menys conegudes, com per exemple la Biblioteca, la Pinacoteca, les publicacions.

La Biblioteca és bona. Té un fons adquirit, sobretot després de la Primera Guerra Mundial, a base de biblioteques particulars, especialment d'Alemanya. Això fa que sigui bastant irregular, i que et trobis coses impensades, i impensables coses que donaries per fet que hi són, resulta que no hi són. S'intenta mantenir tot el que es pot, però avui dia és una qüestió realment cara. I possiblement no hi ha relació entre la Biblioteca i la utilització de la Biblioteca, tot i que és una Biblioteca pública i el catàleg és accessible per internet. Hi ha la intenció de digitalitzar els incunables. Està força bé en qüestions de Bíblia, en qüestions de teologia, en qüestions de filosofia (encara que hi ha algunes llacunes), en qüestions d'antropologia, en qüestió de revistes. Hi ha un predomini de revista francesa i italiana. En canvi, del món anglosaxó hi ha alguna cosa, però no tan extens. Permet iniciar qualsevol tipus de treball, però després s'ha de recórrer a d'altres biblioteques o a préstecs. La qüestió d'Enciclopèdies està molt bé. En obres de consulta també està bastant bé. Hi ha moltes enciclopèdies biogràfiques.

En relació a d'altres biblioteques de Catalunya, incloses les universitàries, com se situa la de Montserrat?

En certes coses, la Biblioteca del Casal Borja de sant Cugat és millor, però en d'altres no. Pel que fa a les biblioteques universitàries, en conec sobretot dues: la de l'UAB i la de la UPF. La de l'Autònoma està força bé. La de la Pompeu Fabra ha tingut recentment la incorporació d'aquest fons d'Alois Haas de 50.000 volums de teologia i mística, que és una cosa molt important. Passa per ser, en aquesta especialitat, la millor d'Europa. Ara, aquí, comença a haver-hi instruments, a la inversa del que passava en altres temps. És un pas molt positiu. Hi ha un altre handicap, que és la qüestió de les llengües. Aquí hi ha una gran preponderància de l'anglès, però això significa la pèrdua del francès i de l'alemany, que per investigació en ciències humanes són molt importants.

Parlem una mica de la difusió de les publicacions de Montserrat.

Jo crec que el llibre català té un problema de difusió. I en concret les nostres publicacions pateixen moltíssim. Hi ha una pèssima distribució. Les publicacions viuen sovint de persones concretes. Em deia el director de la llibreria La Central que tenien sort dels 250 o 300 clients que els compren molts llibres; si no, ja haurien hagut de plegar. El llibre és molt de boca a boca. No tenim tradició de lectura. Els llibres de les nostres publicacions, per exemple, no es difonen. A La Central, a mi, ara me'ls comencen a presentar els llibres. Però la tradició del llibre és molt problemàtica, i les editorials són molt reticents. Després hi ha el problema de les fotocòpies.

És coneguda la Pinacoteca de Montserrat?

Ara comença a ser-ho més. Des del punt de vista de les escoles catalanes de finals del XIX i començaments del XX està molt bé. Hi ha alguna cosa interessant. Hi ve gent. Ara, queda lluny dels circuits, però amb tot és molt visitada. Deu estar entre les 5 o 10 primeres de Catalunya. També hi ha hagut deixes.

Parlem de les revistes.

Ara és un mal temps per a les revistes. Serra d'Or va tirant, QVC també. Studia Monastica es manté bé i serveix molt per entrar llibres a la Biblioteca. Als EE.UU. sol hi ha 500 subscriptors, bàsicament entitats. Té molts intercanvis. El fet de ser una revista internacional fa que s'hi pugui publicar en qualsevol llengua, i té un cert prestigi. Potser és la menys coneguda. Però últimament han augmentat les suscripcions a Austràlia i Nova Zelanda.

Entrevista publicada a la Revista Relleu, Juliol-desembre 2005, No. 86

Els acadèmics i l'especulació financera. Manifest

2011-05-18T04:14:00.000-07:00

1. Els autors d'aquest manifest constaten amb preocupació que més de tres anys després del començament de la crisi s'han pogut veure quines son les dificultats, limitacions, perills i responsabilitats del pensament dominant en matèria econòmica, aquest últim continua exercint un gairebé-monopoli en el món acadèmic. Aquest monopoli reposa sobre el poder institucional que els seus incondicionals exerceixen sobre el món acadèmic i de la investigació. La dominació, difosa i transmesa per les presumptes millors universitats es remunta a almenys un quart de segle i és mundial. No obstant això, la manera com aquest paradigma persisteix a pesar de la crisi actual posa en evidència la seva magnitud i perillositat del seu caràcter dogmàtic. Els educadors i investigadors, signataris del present manifest, constaten que aquesta situació limita la fecunditat de la investigació i de la docència en economia, finances i administració, ja que els desvia de qüestions fonamentals per a la societat.

2. Aquesta crida és alhora pública i internacional i s'inscriu en un marc més ampli d'iniciatives convergents. En efecte, en les condicions actuals, el món acadèmic no mostra la capacitat de formar esperits oberts, innovadors i responsables, capaços d'enfrontar els reptes actuals. Aquesta situació no es limita a Suïssa, o a Europa. La investigació ha de contribuir al bé comú i no produir anàlisis complaents sobre els suposats beneficis de la financiarització de tot el sistema econòmic obtingut a través dels suposats beneficis de la innovació i l'especulació financera.

3. Els professors, docents i investigadors són els guardians de la confiança de la societat qui els va donar la tasca de servir a la transmissió i la recerca constant d'una millor comprensió de la realitat. És només en aquest context que la llibertat acadèmica té sentit, ella és responsabilitat i no llicència. Així, ara per ara, una de les principals prioritats de la investigació hauria de ser examinar els seus propis fonaments i pràctiques a la llum dels fenòmens que van conduir a la crisi financera. Només llavors serà possible desenvolupar polítiques i remeis que permetin recuperar un funcionament equilibrat de l'economia.

4. És llavors imprescindible superar les discussions a porta tancada entre especialistes tots ammotllats al mateix pensament dominant. Aquestes discussions no són capaces de qüestionar les seves pròpies teories. La situació actual requereix per tant l'obertura d'aquestes disciplines a una investigació fonamental imperativa per tal d'establir la distància necessària per a la seva regeneració. Aquest esforç es veu obstaculitzat per una forta resistència interna i deu per tant trobar relleus externs. Per a afirmar un pluralisme d'enfocaments, convé llavors debatre sobre els fonaments (epistemológicos, ètics i antropològics) de les disciplines d'economia, de finances i d'administració.

5. Com dipositaris de la confiança dels ciutadans i com productors d'idees que influeïxen en els comportaments i les polítiques, vam alertar l'opinió pública i el món polític sobre el fet que les condicions de compliment responsable de la nostra missió estan compromeses. Aquesta crida es dirigeix, d'una banda, als estudiants, joves investigadors, col·legues i als actors econòmics, i per altra banda, a aquells que exerceixen responsabilitats públiques en matèria d'educació i d'investigació universitària, rectors i presidents d'institucions d'ensenyament, sense oblidar als responsables d'estructures de finançament de la investigació. És a ells a qui els correspon, en primer lloc, garantir que les condicions necessàries per a la renovació fonamental per a les nostres disciplines i el retorn al pluralisme d'enfocaments, siguin ràpidament reunides.

6. Els professors i docents d'educació superior, signataris d'aquesta crida suggereixen pistes d'acció capaces de promoure el pluralisme, la defensa contra el risc de ceguesa dogmàtica i la deriva de polítiques i de comportaments resultants. Ells proposen en particular:

a. Que un examen retrospectiu i crític sigui engegat, a fi de posar novament en l'esperit de cadascun la qüestió de la importància, per a la societat, de les investigacions que es produeïxen a través del finançament públic. La llibertat acadèmica no pot ignorar la responsabilitat dels docents i investigadors en aquest àmbit.

b. Que en el plànol institucional, un enfocament global i interdisciplinari siguin realment promoguts.

7. Així mateix, es tracta de crear les condicions necessàries perquè la pluralitat sigui present i sigui reconeguda en tots els nivells de la jerarquia acadèmica:

a. A través de la consciència de, en la contractació de nous professors, l'interès que aquests tenen a l'hora de resoldre els problemes socio-econòmics, així com l'equitat econòmica en general, l'estabilitat i la sostenibilitat del sistema econòmic-financer.

b. A través de l'ampliació dels criteris d'avaluació de la investigació a fi d'incorporar la pertinència dels temes seleccionats, el contingut i el caràcter interdisciplinari dels articles o dels llibres publicats i no només el nombre de publicacions en algunes revistes monolítiques.

8. La crítica del pensament dominant és una exigència científica. Es tracta llavors d'avançar sobre aquestes pistes d'acció perquè el pluralisme es converteixi en una realitat reconeguda i benvolguda i que aquest últim enriqueixi el debat públic i il·lumini les decisions polítiques.

El text original es troba a l'Observatoire de la Finance. Podeu signar aquest manifest enviant un correu a manifeste@obsfin.ch.

Benvolgut Barack

2011-05-11T02:37:00.000-07:00

Benvolgut Barack,

t'adreço aquesta carta fraternalment per expressar-te la preocupació i indignació de veure com la destrucció i mort sembrada en diversos països en nom de la llibertat i la democràcia, dues paraules prostituïdes i buides de sentit, acaba justificant l'assassinat i és celebrada com si es tractés d'un esdeveniment esportiu. Sento indignació per l'actitud de sectors de la població dels EUA, caps d'estat europeus i d'altres països que van sortir a recolzar l'assassinat de Bin Laden, ordenat pel teu govern i amb la teva complaença, en nom d'una suposada justícia. No es va buscar detenir-lo i jutjar-lo per crims suposadament comesos, cosa que genera dubtes. L'objectiu era assassinar-lo.

Els morts no parlen i hi ha por per l'ajusticiat que podria haver dit coses inconvenients per als EUA; l'objectiu era l'assassinat i assegurar que "mort el gos, morta la ràbia", sense tenir en compte que així no fan altra cosa que agreujar el problema.

Quan et van lliurar el premi Nobel de la pau, del qual som dipositaris, et vaig enviar una carta que deia: "Barack, m'ha sorprès molt que t'hagin atorgat el Nobel de la pau, però ara que el tens, has de posar-lo al servei de la pau entre els pobles, tens totes les possibilitats per fer-ho, d'acabar amb les guerres i començar a revertir la greu situació que viu el teu país i el món". I tanmateix, has incrementat l'odi i has traït els principis assumits en la campanya electoral davant el teu poble, com ara posar fi a les guerres d'Afganistan i Iraq i tancar les presons de Guantánamo i Abu Graib. Res d'això has aconseguit fer; al contrari, has decidit començar una altra guerra amb Líbia, recolzada per l'OTAN i per la vergonyosa resolució de l'ONU, un organisme empetitit i sense pensament propi, que ha perdut el rumb i està sotmès a les vel·leitats de les potències dominants. La base fundacional de l'ONU és la defensa i la promoció de la pau i la dignitat dels pobles. El seu preàmbul diu: "Nosaltres els pobles del món...", pobles avui absents d'aquest alt organisme.

Vull recordar a un místic i mestre que ha tingut a la meva vida una gran influència, el monjo trapenc de l'Abadia de Getsemaní a Kentucky Tomás Merton, que diu que "la major necessitat del nostre temps és netejar l'enorme massa de deixalla mental i emocional que embussa les nostres ments i converteix tota vida política i social en una malaltia de masses. Sense aquesta neteja domèstica, no podrem començar a veure. Si no veiem, no podem pensar."

Eres molt jove, Barack, durant la guerra del Vietnam, i potser no recordes la lluita del poble nord-americà oposant-se a la guerra. Les víctimes del Vietnam encara sofreixen les conseqüències del conflicte. Merton va dir, un dia que va rebre una carta que va rebre amb un segell on es podia llegir "The US Army, key to peace (l'exèrcit dels EUA, clau per a la pau)": "Cap exèrcit és clau de la pau. Cap nació no té la clau de res que no sigui la guerra. El poder no té res a veure amb la pau. Com més augmenten els homes el seu poder militar, més violen i destrueixen la pau".

He pogut compartir estones i acompanyat els veterans de guerra del Vietnam, en particular a l'activista per la pau Brian Wilson i els seus companys, que van ser víctimes d'aquella guerra i de totes les guerres.

La vida té quelcom d'imprevist i sorprenent, de fragància i bellesa que Déu va concedir a tota la humanitat i que hem de protegir per deixar a les generacions futures una vida més justa i fraternal, i restablir l'equilibri amb la Mare Terra.

Si no reaccionem per canviar la situació actual de supèrbia suïcida a la que estan arrossegant als pobles, a indrets profunds on mor l'esperança, serà difícil sortir-se'n i veure la llum. La humanitat mereix un destí millor. Saps que l'esperança és com la flor de lotus que creix en el fang i floreix amb tot els seu esplendor per mostrar la seva bellesa.

Leopoldo Marechal, aquell gran escriptor argentí, deia que "del laberint se'n surt per dalt". I crec, Barack, que després de seguir la teva ruta confonent els camins, ara et trobes en un laberint sense poder trobar la sortida i t'ensorres més i més en la violència i la incertesa, devorat pel poder de dominació, arrossegat per les grans corporacions, la indústria militar. Creus que tens els poder que ho pot tot i que el món és als peus dels EUA perquè imposa la força de les armes i envaeix països amb total impunitat. És una realitat que fa mal, però també existeix la resistència dels pobles que no claudican davant els poderosos.

Són tantes les atrocitats comeses pel teu país que donaria molta feina als historiadors, un desafiament per a ells, que hauran d'investigar i saber quines són els comportaments, la política, la grandesa i les petiteses que han portat els EUA al monocultiu de les ments que no el permet veure altres realitats.

A Bin Laden, suposat autor ideològic de l'atac a les Torres bessones, l'identifiquen com el Satan encarnat que terroritzava el món. La propaganda del teu govern l'assenyalava com a part de l'"eix del mal", i això els ha servit per declarar les guerres desitjades que el complex industrial militar necessitar per col·locar els seus productes de mort.

Saps que investigadors del tràgic 11 de setembre indiquen que l'atemptat té molt d'"autocop", com l'acció contra el Pentàgon i el desallotjament anterior als atacs de les Torres; atemptat que va donar un motiu per activar la guerra contra l'Iraq i a l'Afganistan, i ara contra Líbia. Després s'argumenta des de la mentida i la supèrbia del poder que tot ho fan per salvar el poble, en nom de "la llibertat i la defensa de la democràcia", com el cinisme de dir que la mort de dones i nens són "danys col·laterals". Això ho vaig viure a Iraq, a Bagdad, durant els bombardejos a la ciutat, sobre l'hospital pediàtric i sobre el refugi de nens que van ser víctimes d'aquells "danys col·laterals".

La paraula buida de valors i continguts, on a l'assassinat se l'anomena mort; i a Bin Laden, els EUA per fi l'han "mort". No tracto de justificar Bin Laden sota cap concepte, estic en contra de tot tipus de terrorisme, sigui el que cometen aquells grups armats com el terrorisme d'Estat que el teu país exerceix en diverses parts del món recolzant dictadors, imposant bases militars i intervenint-hi amb les armes, exercint la violència i el terror per mantenir-se en l'eix del poder mundial. Només hi ha un únic "eix del mal"? Com l'anomenaries?

Serà per aquest motiu que el poble dels EUA viu amb tanta por a les represàlies dels qui ells diuen "l'eix del mal"? És el simplisme i la hipocresia de justificar allò injustificable.

La pau és una dinàmica de vida en les relacions entre les persones i els pobles; és un desafiament a la consciència de la humanitat. El seu camí és feixuc, quotidià i esperançador, un camí on els pobles són constructors de la seva pròpia vida i de la seva pròpia història. La pau no es regala, es construeix, i això és el que et falta, noi, coratge per assumir la responsabilitat històrica amb el teu poble i la humanitat.

No pots viure en el laberint de la por i la dominació dels qui governen els EUA desconeixent els tractats internacionals, els pactes i protocols de governs que firmen però no ratifiquen cap dels acords, però parlen en nom de la llibertat i el dret.

¿Com pots parlar de pau si no complir amb res que no siguin els interessos del teu país?

Com pots parlar de llibertat quan tens tancats a les presons homes innocents, a Guantánamo, als EUA, a les presons d'Iraq, com Abu Graib, i a l'Afganistan?

¿Com pots parlar dels drets humans i la dignitat dels pobles quan els violes permanentment i bloqueges als qui no comparteixen la teva ideologia i han de suportar els teus abusos?

¿Com pots enviar forces militars a Haití després del terratrèmol però no enviar ajuda humanitària a aquest poble que pateix?

¿Com pots parlar de llibertat quan massacres els pobles del Pròxim Orient i propagues guerres i tortures en conflictes interminables que dessagnen els palestins i israelians?

Barack, mira cap amunt en el teu laberint, pots trobar l'estel que et guiï, tot i que sàpigues que mai el podràs aconseguir, com bé ho diu Eduardo Galeano.

Mira de ser coherent entre el que dius i fas, és l'única forma de no perdre el rumb. És un desafiament de la vida.

El Nobel de la pau és un instrument al servei dels pobles, mai per a la vanitat personal.

Et desitjo molta força i esperança i esperem que tinguis el coratge per corregir el camí i trobar la saviesa de la pau.

Carta del Nobel Adolfo Pérez Esquivel a Barack Obama, publicada al diari ARA el 10 de Maig de 2001

Ai WeiWei lliure a New York

2011-05-06T00:46:00.000-07:00

L'ALCALDE BLOOMBERG PARLA SOBRE LA LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ EN L'OBERTURA DE CERCLE D'ANIMALS/CAPS DEL ZODÍAC, LA HISTÒRICA EXHIBICIÓ D'ESCULTURES DE L'ARTISTA XINÈS AI WEIWEI

Representants reconeguts de la comunitat artística i cultural local acompanyen a l'alcalde per a celebrar la mostra i dir les paraules de Weiwei, qui segueix detingut a Xina La primera exhibició d'art públic en la històrica font Pulitzer en la plaça Grand Army de Manhattan, del 4 de maig al 15 de juliol, inicia la instal·lació d'escultures en els espais públics de cinc ciutats.

A continuació es presenta el text preparat per al discurs de l'alcalde Bloomberg:

“Bon dia. M'honora, de manera agredolça, donar-los la benvinguda per a celebrar l'obertura d'una extraordinària peça d'art públic creada per un dels ciutadans públics amb més creativitat i coratge del món: Ai Weiwei. Ai Weiwei no pot estar aquí amb nosaltres per a la presentació de la seva última obra, Cercle d'Animals/Caps del Zodíac. Weiwei ha estat detingut pel govern xinès, i el fet que no sapiguem on està, o quan serà alliberat, és molt preocupant.

“Avui ens solidaritzem amb els milions de persones en tot el món que tenen l'esperança que Ai Weiwei sigui alliberat en forma ràpida i segura. I ens solidaritzem amb els milers de milions de persones que no tenen el més fonamental de tots els drets humans, el més valorat de tots els valors americans, i la més valuosa de totes les riqueses de la Ciutat de Nova York: la lliure expressió.

“Els artistes s'arrisquen a tot per a crear. S'arrisquen al fracàs. S'arrisquen al rebuig. S'arrisquen a la crítica del públic. Però els artistes com Ai Weiwei, que vénen de llocs que no valoren i protegeixen la llibertat d'expressió, s'arrisquen àdhuc a més que això. La seva voluntat d'assumir aquests riscos, i enfrontar les conseqüències, parla no solament del seu coratge, sinó també del desig indomable de llibertat que viu dintre de tot ser humà.

“Nova York és una ciutat que encarna a plenitud aquest esperit i defensa vehementment el dret de totes les persones a expressar-se. La nostra ciutat és un mar de veus — animada, discordant, provocadora. Som un mercat d'idees on tots som benvinguts a debatre, i discutir, i fins i tot a concordar. Per més de 400 anys, els millors i més brillants del món sencer han vingut aquí per aquest motiu — i això inclou a Ai Weiwei.

“Ai Weiwei és un dels artistes més talentosos, respectats i destres del nostre temps. És un honor per a nosaltres estar presentant la seva obra. I és particularment apropiat que siguem la primera en la programació de la seva exhibició internacional pel seu vincle especial amb la nostra Ciutat. Ai Weiwei va viure aquí per més d'una dècada i va estudiar en l'Escola Parsons de Disseny. És un dels milions de persones que han vingut a la nostra Ciutat, atrets per la llum de la llibertat que brilla des de les nostres costes.

“Aquesta és la història de la nostra Ciutat — i, si anem a seguir sent la ciutat més grandiosa del món, aquest ha de ser el nostre futur. Ens convertim en una Ciutat d'Immigrants perquè érem una Ciutat de Promeses i Possibilitats. I seguim sent una Ciutat de Promeses i Possibilitats perquè seguim sent una Ciutat d'Immigrants.

“Mentre més acull una ciutat la diversitat i tolera el disens, més forta es fa. I no hi ha lloc sobre la terra que ofereixi a més veus i punts de vista que la Ciutat de Nova York. La llibertat és el nostre avantatge competitiu. És el que atreu als que tenen noves idees, grans somnis i creences fervents. I és el que fa que Nova York sigui Nova York. “No podem donar per descomptat aquesta llibertat — mai. I no podem deixar de defensar aquesta llibertat dels atacs, ja sigui a casa o en altres països.

“La defensa de la llibertat va existir aquí en la Ciutat de Nova York molt abans que hagués una Primera Esmena o fins i tot els Estats Units d'Amèrica. En 1735, un jurat de 12 novaiorquesos va defensar el dret de l'immigrant alemany John Peter Zenger de publicar articles que critiquessin al govern colonial britànic. Després de ser empresonat durant gairebé un any en l'Ajuntament de Nova York, Zenger va ser deixat en llibertat, i va néixer la premsa lliure. La nostra Ciutat i la nostra Nació van ser fundades sobre el principi que cadascun de nosaltres té el dret de dir el que vulgui, i rendir cult com desitgem i on ho desitgem, sense interferència alguna del govern.

“Els 12 membres distingits de la nostra comunitat cultural que vostès veuen aquí avui poden expressar-se sense els riscos que Ai Weiwei ha hagut d'enfrontar. I el mateix pot dir-se dels altres milions d'artistes, pensadors, escriptors i novaiorquesos comuns que han vingut aquí a gaudir el més bàsic dels drets humans.

“Seguirem lluitant per a protegir-los. Seguirem sent l'escenari internacional en el qual poden escoltar-se totes les veus de tots els racons de la Terra. I seguirem defensant — i alçant les nostres veus — quan els atacs contra la llibertat d'expressió afectin a la nostra gran Ciutat.

“Hi ha molt que admirar sobre Xina i el meravellós poble xinès. Fa vuit anys, Ai Weiwei va ajudar a dissenyar l'estat més famós construït des del Coliseu, el Niu d'aus de Beijing. I, igual que el Coliseu d'antany, el Niu d'aus repercutirà a través dels segles i arribarà a simbolitzar a la nació que ho va crear. La manera com aquest estadi sigui recordat dependrà molt de la manera que sigui tractat el seu creador avui.

“La llibertat no sempre avança en línia recta, però sempre ho fa cap a davant. I en aquest mateix moment, hi ha una jove en Beijing observant el Niu d'aus, somiant la seva visió pròpia del que serà una obra mestra del matí. I demà, un jove mirarà aquesta mostra darrere de nosaltres i començarà a crear la pròxima gran obra d'art.

“La bellesa i la inspiració són irreprimibles; viuen en el cor de cada ésser humà — en cada nació — i onsevulla que un artista creu, Ai Weiwei està present. I avui, Ai Weiwei està aquí. Perquè encara que no hagi pogut estar aquí físicament, ell segueix parlant amb nosaltres, delectant-nos, i desafiant-nos a través del seu art.

“Cercle d'Animals/Caps del Zodíac és una obra extraordinària — situada en un lloc extraordinari. És la primera obra d'art a ser incorporada a la històrica font Pulitzer. La font mateixa és un símbol de la diversitat que defineix a la nostra Ciutat: va ser donada per un benefactor nascut a Hongria, construïda per escultors austríacs i italians a partir del disseny d'un arquitecte nascut a Nova York. És el lloc perfecte per a una obra d'art d'algú que es considera tant ciutadà del món — com novaiorquès.

“En la seva escala i accessibilitat, Cercle d'Animals/Caps del Zodíac continua la digna tradició de la Ciutat de Nova York de presentar art públic inoblidable que tots puguin gaudir. Ai Weiwei creu que l'art ha de ser per a tots — i no podríem estar més d'acord. Milions de persones veuran la seva obra — que s'exhibirà aquí fins al 15 de juliol. I atraurà a visitants de llocs llunyans — com ho fan les atraccions culturals de tota la Ciutat.

“La nostra comunitat artística i cultural ajuda a impulsar i definir l'esperit de la nostra Ciutat. I també ajuda a impulsar i definir la nostra economia, creant bones ocupacions en els cinc comtats. És per això que estem tan compromesos a invertir en l'art i la cultura, i el motiu pel qual hem treballat tan dur per a portar exhibicions d'art com aquesta al públic”.

Més info...

Però què si... El naixement de la neurociència

2011-04-27T01:35:00.000-07:00

El Senat està d'acord amb la Càmera que la clonació amb la finalitat de fer un nadó humà hauria de ser il·legal abans que un nou capítol de ''Frankenstein'' comenci. Es tracta, no obstant això, d'una proposta relacionada amb la prohibició de la clonació terapèutica - la creació de cèl·lules que el cos no rebutgi - amb la finalitat de reparar òrgans i combatre les malalties. Cap de les parts pot reunir la filibustera prova de 60 vots del Senat per prohibir o donar llum verda a la clonació terapèutica.

Una bona idea del Congrés hagués estat contar amb l'assessorament del Consell Presidencial de Bioètica, un grup de 18 respectats pensadors sobre el tema. Però la reunió d'aquest mes del Consell va ser ajornada fins a després de les votacions del Senat, el que suggereix que el grup no és el monòlit conservador que molts investigadors ansiosos i grups de pacients de promoció temien. ''Si els vots haguessin sumat en el Consell, la reunió s'hauria portat a terme'', diu un senador pro-terapèutic.

Els bioeticistes anti-terapèutics, que he escoltat, van de nou a sis, amb tres indecisos - una divisió del grup, nomenat pel president Bush, que està molt més a prop de l'esperada aprovació. Del que podem deduir que l'efervescència intel·lectual sobre les obligacions morals de la biologia molecular i la genètica s'està portant a terme entre bastidors. La necessitat és fer que aquest debat sigui de gran abast, de consciència sobre la torre d'ivori, per sobre del sostre, per sobre del tub i fins que penetri en cada ésser que sent la seva consciència. (Em refereixo a una gran audiència.)

En una reunió de científics i filòsofs del cervell organitzada per Stanford i la Universitat de Califòrnia a San Francisco, i patrocinat per la Fundació Dana, en la qual estic involucrat, els participants es van centrar en una petita part de la desenfrenada ciència anomenada "neuroética.'' Es tractava dels beneficis i perills de modificar i manipular les nostres ments. Per exemple, pocs es disputaran els beneficis de l'ús regulat de drogues pel tractament de malalties del cervell. Però què passa amb els medicaments per millorar la memòria o l'estat d'alerta, que han de prendre's abans d'una prova? - no és semblant aquest fet al d'un atleta sense ètica que pren esteroides abans d'una carrera? Si es calma la gamma més àmplia dels nens desatents o hiperactius amb compostos com el Ritalin, hem d'evitar el desenvolupament de la concentració en adults, el caràcter i domini de si mateix?

O un ús futur de la imatge per identificar un àrea del cervell que indica una memòria traumàtica - hem d'esborrar la capacitat d'una víctima de recordar, per exemple, una violació? Tenim marge en la llei a la implantació d'una memòria d'un esdeveniment que mai va ocórrer? Deuria una imatge del cervell donar suport a l'antic polígraf, i si és així, és la lectura de la ment d'un resistent terrorista similar a la tortura?

Els neuroeticistes estan considerant la diferència entre el tractament dels trastorns i la millora de la ment ordenada. No hi ha problema ètic existent en un marcapasos per protegir el cor, o en un xip implantat prop del nervi òptic connectat a una càmera perquè molts dels cecs puguin veure. Però què passa amb el programari computerniks anomenat "wetware” (sistema nerviós humà) que serveix per combinar la imaginació humana amb la velocitat de còmput d'una màquina? És aquest el següent pas lògic de l'evolució, o una porta pel control i, com va dir la NASA, “introduir-se en el wetware de les nostres oïdes''?

La nostra generació ha sobreviscut a la ciència ficció. Així com tenim antidepresius avui per aixecar l'ànim, demà podem esperar una espècie de Botox en el cervell per suavitzar les arrugues temperamentals, o per convertir a les persones tímides en extrovertits, o atorgar sentit de l'humor a un rampellut de naixença. Però quin preu pagarà la naturalesa humana per aquests artificis no humans? Què provocaria l'escurçament de les diferències físiques i mentals de les persones, sempre amb un grup obligat de inadaptats mentals, respecte a la diversitat de personalitats que fan que la dinàmica interpersonal sigui tan fascinant?

Les normes ètiques són difícils d'establir a causa del factor “però-què-si''. No és ètic que un periodista reveli una font a la qual va prometre confidencialitat - però i si aquesta font estava mentint, o té proves per salvar a un innocent condemnat a la presó? La conferència Neuroethics: Mapping the field va mostrar aquesta setmana com molts científics estan ansiosos per bregar amb les conseqüències morals de les seves investigacions. Depèn de les escoles i els mitjans de comunicació i del Congrés posar el llistó ben alt en el menú del públic.

Article publicat al The New York Times amb el títol The But-What-If-Factor (16 Maig de 2002)

Noves tecnologies i participació política

2011-04-13T00:08:00.000-07:00

L'Aida C. Rodríguez i un servidor vam publicar un article al número 49 de la Diàlegs relacionant la participació política i l'ús de les noves tecnologies.
Esperem que us agradi (click)

Al servei del nostre poble. Laïcitat, globalització i fluxos migratoris.

2011-04-07T01:22:00.000-07:00

(Einstein Train)

[1] La commemoració dels vint-i-cinc anys del document de l’episcopat català Arrels cristianes de Catalunya és una ocasió especialment idònia per reafirmar la validesa i l’actualitat del seu missatge, i alhora renovar el nostre compromís i el de tota l’Església Catòlica a Catalunya envers el nostre poble.

Fou una proposta valenta i oportuna, amb unes reflexions ofertes «als cristians de les nostres diòcesis en primer lloc, com a punts d’orientació, i a tot el nostre poble com a contribució, des del nostre ministeri episcopal, al bé comú del país». També avui, com aleshores, hem de «revisar si som prou generosos i creatius per assolir una presència activa i comunicativa de la nostra fe, en tot el teixit social, cultural i institucional de la societat catalana».[1]

Per mitjà d’aquell document, els bisbes volgueren transmetre essencialment un triple anunci. En primer lloc, l’afirmació i el reconeixement dels elements que identifiquen Catalunya; en segon lloc, la constatació de la presència fecunda de la fe cristiana i de l’Església al llarg de tota la història catalana, contribuint decisivament a la configuració de la seva realitat; en tercer lloc, la formulació del compromís de l’Església a seguir servint la societat catalana, tot reconeixent-ne els canvis profunds, socials i culturals, que s’hi havien produït en els últims anys. És sobretot aquest darrer missatge el que avui adquireix nova actualitat ja que comprovem com aquelles transformacions s’han anat aprofundint i també han aparegut nous factors que cal tenir en compte, especialment un nou clima cultural en el qual Déu desapareix de l’horitzó de l’home, que així intenta esdevenir el centre de tot.

[2] No ens proposem, ni de bon tros, examinar exhaustivament les llums i les ombres que han planat sobre el nostre país durant aquest darrer quart de segle, però sí identificar aquells canvis substancials que configuren una situació nova i que exigeixen, també, noves formes d’evangelització i de creixement de la presència i l’acció pastoral de l’Església en les nostres terres. En aquest sentit, valorant l’herència cristiana que ens ha configurat, caldrà obrir-se de nou a l’encontre de la persona i el missatge de Jesucrist.

La Providència ha volgut que aquest aniversari assenyalat s'escaigués poques setmanes després de l'estada entre nosaltres del successor de l'apòstol Pere, el Papa Benet XVI, els dies 6 i 7 de novembre de 2010, quan ha vingut a Barcelona per dedicar la basílica de la Sagrada Família i visitar l’Obra Benèfico Social del Nen Déu.

Els nostres cors tenen ben present encara, amb agraïment, aquella memorable jornada, que en paraules del mateix estimat visitant representava «el cimal i la desembocadura d’una història d’aquesta terra catalana que, sobretot des del final del segle XIX, va donar una plèiade de sants i de fundadors, de màrtirs i de poetes cristians».[2] Feia referència, així, a aquelles arrels cristianes que havien ocupat l’atenció dels bisbes ara fa 25 anys. La basílica de la Sagrada Família i l'Obra del Nen Déu són, en efecte, fruits de persones que volgueren arrelar-se en la fe cristiana per orientar les seves vides al servei de Déu i del proïsme. En donem moltes gràcies a Déu!

[3] Aquesta feliç coincidència –i el ric magisteri que Benet XVI va pronunciar entre nosaltres, utilitzant amb normalitat la nostra llengua– ens mena vers la millor manera de commemorar les noces d’argent del document Arrels cristianes de Catalunya. Havent estat confirmats en la fe pel Sant Pare, ens proposem i volem proposar a tot el poble cristià que peregrina a Catalunya de servir la nostra societat, guiats per la llum de l’Evangeli, amb un nou impuls i coratge, tot multiplicant «els gestos concrets de solidaritat efectiva i constant, manifestant així que la caritat és el distintiu de la nostra condició cristiana».[3] Una realitat que és una oportunitat per a una nova proposta de la fe cristiana que, des de la llibertat i la proximitat a totes les persones, proclama: «Déu t’estima. Crist ha vingut per tu. Sí, l’Església predica aquest Déu, no parla d’un Déu desconegut sinó del Déu que ens ha estimat fins a tal punt, que el seu Fill s’ha fet home per nosaltres».[4] Un fet que, al mateix temps que ens obre a una esperança que supera totes les nostres expectatives, ens impulsa a treballar per un món més just i fratern.

1. VALORACIÓ DE LA NOSTRA IDENTITAT COL·LECTIVA

[4] Havent transcorregut vint-i-cinc anys del document Arrels Cristianes de Catalunya, els bisbes avui ratifiquem i continuem el que aleshores els nostres germans en el ministeri oferien a la comunitat catòlica i a tota la societat catalana. Com a pastors de l’Església, manifestem el nostre profund amor pel país i ens posem al seu servei perquè sentim la urgència d’anunciar-li la persona de Jesucrist i el seu Regne, que són per a nosaltres el tresor més gran que tenim.[5] Reiterem la crida a projectar aquest amor social en els deures cívics envers les institucions i organismes de govern, així com en el compromís d’impregnar d’esperit cristià tota acció amb projecció social. Igualment, en continuïtat amb els nostres predecessors, reconeixem la personalitat i els trets nacionals propis de Catalunya, en el sentit genuí de l’expressió, i defensem el dret a reivindicar i promoure tot el que això comporta, d’acord amb la doctrina social de l’Església.[6]

Joan Pau II, parlant el 1988 al Parlament Europeu a Estrasburg sobre la Unió Europea, que es preparava per a una major integració política dels seus Estats membres, afirmava que «els pobles europeus units no acceptaran la dominació d’una nació o d’una cultura sobre les altres, sinó que sostindran el dret igual per a tots d’enriquir els altres amb la seva diversitat».[7] En el context europeu i mundial actual, el poble català vol i pot oferir la seva contribució des de la seva especificitat, arrelat en la seva història, la seva cultura i la seva llengua mil·lenàries.

[5] Els drets propis de Catalunya, així com de tots els pobles de la terra, estan fonamentats primàriament en la seva mateixa identitat com a poble. L’Església, a Catalunya i arreu, moguda pel seu amor a la persona humana i a la seva dignitat, considera que «hi ha una sobirania fonamental de la societat que es manifesta en la cultura de la nació. Es tracta de la sobirania per la qual l’home és, al mateix temps, sobirà suprem»,[8] i per això no vol que «aquesta sobirania fonamental es converteixi en presa d’interessos polítics o econòmics».[9]

Avui s’han manifestat nous reptes i aspiracions, que afecten la forma política concreta com el poble de Catalunya s’ha d’articular i com es vol relacionar amb els altres pobles germans d’Espanya en el context europeu actual. Com a pastors de l’Església, no ens correspon a nosaltres optar per una determinada proposta a aquests reptes nous, però defensem la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basin en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles i que recerquin amb paciència la pau i la justícia. I encoratgem el camí del diàleg i l’entesa entre totes les parts interessades a fi d’assolir solucions justes i estables, que fomentin la solidaritat, exigència directa de la fraternitat humana i cristiana.[10] El futur de la societat catalana està íntimament vinculat a la seva capacitat per integrar la diversitat que la configura. Un procés que caldrà teixir amb la participació de tots, tenint en compte els drets i deures que es deriven de la dignitat personal, i que ha de restar obert als valors transcendents, a aquell plus d’ànima que ennobleix i fonamenta l’acció política i social al servei de l’home i de tot l’home.

2. LA CONTRIBUCIÓ DEL CRISTIANISME I DE L’ESGLÉSIA

[6] Com feren els bisbes de Catalunya en el document esmentat, tornem a pensar en la nostra Església, inserida en la història i en el present del poble català. Ens hi estimula el Papa Benet XVI quan ens convoca a una “nova evangelització”: «Hi ha regions del món que encara esperen una primera evangelització, altres que l'han rebuda, però que necessiten d'un treball més profund, altres finalment, en les quals l'Evangeli ha arrelat des de fa molt de temps, donant lloc a una veritable tradició cristiana, però on en els últims segles -per dinàmiques complexes- el procés de secularització ha produït una greu crisi del sentit de la fe cristiana i de la pertinença a l'Església [...] (Caldrà) promoure una renovada evangelització en els països on ja ha ressonat el primer anunci de la fe i on estan presents Esglésies d'antiga fundació, però que estan vivint una progressiva secularització de la societat i una mena d’eclipsi del sentit de Déu que constitueix un desafiament de cara a trobar mitjans adequats per tornar a proposar la perenne veritat de l'Evangeli de Crist».[11]

Els estudis històrics i sociològics ens confirmen que Catalunya, la seva cultura i la seva identitat, no es poden entendre sense la presència de la fe cristiana, que ha estat veritablement fecunda i positiva, fins al punt d’haver contribuït decisivament a la configuració de la identitat catalana. Aquesta contribució consisteix, en primer lloc, en la quantitat considerable de personalitats i d’obres socials, culturals, assistencials o educatives, nascudes de la fe cristiana o il·luminades per ella. Però també ens referim a l’àmbit més profund del sentit de la vida, de la concepció de la persona humana i de la societat, dels drets humans, de la idea de treball, de progrés, de llibertat, de compromís, d’economia, de creació artística, entre d’altres. La fe cristiana ha aportat en aquesta dimensió essencial per a tota persona el que creu que és la veritat sobre l’ésser humà, manifestada plenament en la persona de Jesucrist. Per tant, la fe cristiana no ha estat per a la nostra història, ni podrà ser-ho mai, un pur sentiment, ni tampoc una ideologia o un mite, sinó una veritable força transformadora de la persona humana, de la cultura i de la societat.

[7] En efecte, cal dir que la configuració de Catalunya en l’àmbit de les tradicions, dels costums i de les lleis, també és hereva d’aquells principis objectius que fonamenten l’ètica i el dret, més enllà de tot pragmatisme polític i de tot positivisme jurídic: l’afirmació de la dignitat inviolable de la persona i la vida humana amb el seu destí transcendent, la responsabilitat personal, el bé comú, el destí social de tots els béns, el principi de subsidiarietat, etc. Deixant ben clar que l’Església no es predica a si mateixa ni busca privilegis, ella ha transmès aquests principis per mitjà d’un “humanisme”, fruit d’una síntesi fecunda entre fe i cultura, que amb el temps ha amarat més i més la nostra societat. Com diu Benet XVI, «el món de la raó i el món de la fe -el món de la racionalitat secular i el món de les creences religioses- necessiten l’un de l’altre i no haurien de tenir por a mantenir un diàleg profund i continuat, pel bé de la nostra civilització».[12]

Actualment hi ha qui sosté que es poden defensar i viure els valors heretats sense fer cap referència a la fe cristiana. Creiem que això, tot i ser possible en un primer moment com per força d’inèrcia, difícilment es podrà mantenir en el temps si s’exclou explícitament de la societat l’esperit humanitzador de l’Evangeli de Jesucrist, que l’Església anuncia. De mica en mica se n’esvairia el vigor, com un arbre que se sosté només per un breu temps quan té les arrels seques, o com un llac que, tot i estar encara ple, ha perdut la font o el riu que li renova l’aigua. Al contrari, la recuperació vital de les arrels cristianes suposarà sens dubte un veritable revifament de l’humanisme en totes les seves dimensions, ja que la religió «no és mai un problema que els legisladors hagin de solucionar, sinó una contribució vital al debat nacional».[13]

3. EL TESTIMONI D’ANTONI GAUDÍ I “LA SAGRADA FAMÍLIA”

[8] La recent visita del Sant Pare a Barcelona amb la dedicació de la basílica de la Sagrada Família, ens ha permès de redescobrir un gran testimoni contemporani de la fecunditat de les arrels cristianes a la nostra societat catalana.

Antoni Gaudí i Cornet (1852-1926) va ser, a la vegada, un artista genial i un cristià exemplar. Visqué la seva professió d’artista com una missió encomanada per Déu. Igual que el servent fidel de la paràbola de l'Evangeli, va saber fer rendir els molts talents que havia rebut.[14] Mentre construïa els seus edificis per a Déu i per als homes, ell mateix s’anava construint plenament com a home. Tal com ha explicat Benet XVI, «Gaudí va voler unir la inspiració que li arribava dels tres grans llibres en els quals s’alimentava com a home, com a creient i com a arquitecte: el llibre de la natura, el llibre de la Sagrada Escriptura i el llibre de la Litúrgia. Així va unir la realitat del món i la història de la salvació, tal com ens és narrada a la Bíblia i actualitzada en la Litúrgia. Va introduir pedres, arbres i vida humana dins del temple, perquè tota la creació convergís en la lloança divina, però a la vegada va posar els retaules fora, per situar davant els homes el misteri de Déu revelat en el naixement, passió, mort i resurrecció de Jesucrist. D’aquesta manera, va col·laborar genialment a l’edificació de la consciència humana ancorada en el món, oberta a Déu, il·luminada i santificada per Crist».[15] D’aquesta manera, ens ensenya el Papa, Gaudí va superar «l’escissió entre consciència humana i consciència cristiana, entre existència en aquest món temporal i obertura a la vida eterna, entre bellesa de les coses i Déu com a Bellesa».[16]

Tal com succeeix en l'Escriptura vista amb ulls de fe, també en la basílica de la Sagrada Família, la centralitat és per a Jesucrist, el Verb fet carn, Déu fet home, que és «el camí, la veritat i la vida».[17] Resseguint els textos bíblics, les façanes del Naixement, de la Passió i –quan estigui acabada– de la Glòria, posen a la vista de tothom la vida del nostre Redemptor. En la primera, mostra l'entrada de Déu en la nostra història: el Fill unigènit de Déu es fa home en les entranyes virginals de Maria. És una explosió exuberant de la creació, que esclata de goig per la vinguda del Crist. Després, aquest Jesús que neix en Goig morirà a la Passió per nosaltres (segona façana) i ressuscitarà, alliberant-nos del poder del Mal i obrint-nos les portes de la Glòria, que quedarà representada en la façana principal. L'interior, grandiós i fascinant, està tot ell inspirat en el llibre de l'Apocalipsi, el darrer dels llibres de la Bíblia, i està concebut com la ciutat santa, la nova Jerusalem, «que baixava del cel, venint de Déu, i envoltada de la seva glòria».[18]

[9] Estem profundament agraïts al Papa Benet XVI que, tot explicant la simbologia de l’obra mestra de Gaudí, ens hagi recordat de nou la centralitat de Jesucrist en la vida de l’Església i del món: «El Senyor Jesús és la pedra que suporta el pes del món, que manté la cohesió de l'Església i que recull en unitat final totes les conquestes de la humanitat. En Ell tenim la Paraula i la presència de Déu, i d’Ell rep l'Església la seva vida, la seva doctrina i la seva missió. L'Església no té consistència per si mateixa, està cridada a ser signe i instrument de Crist, en pura docilitat a la seva autoritat i en total servei al seu mandat. L’únic Crist funda l’única Església, Ell és la roca sobre la qual es fonamenta la nostra fe».[19]

Professem fermament que «Jesucrist és el mateix ahir i avui i pels segles»,[20] i al mateix temps ens adonem que, com a Església de Jesucrist cridada a ser amb Ell «llum del món»,[21] hem de trobar nous camins i llenguatges per anunciar-lo de forma entenedora i atraient al món d’avui. En aquesta tasca apassionant, l’exemple i l’obra d’Antoni Gaudí ens encoratgen i ens estimulen; i sabem que és el mateix Crist qui ens guia en aquesta recerca, ja que Ell ha promès d’estar amb nosaltres «dia rere dia fins a la fi del món».[22]

4. LA FE CRISTIANA I ALGUNS REPTES ACTUALS

[10] Pensem i desitgem que la fe cristiana pugui continuar essent per a Catalunya una veritable font de vida, però som conscients que, si volem que la fe cristiana fecundi amb nou vigor la societat catalana en el context cultural i socioeconòmic actual, ens cal reflexionar a la llum de l’Evangeli sobre alguns grans temes que la condicionen i configuren en aquests inicis del segle XXI.

a) Consolidació de la democràcia participativa

Durant aquests últims decennis, observem que la democràcia representativa i les institucions del nostre país s’han consolidat. Valorem molt positivament aquest període de pau i d’entesa social que ha permès grans progressos en l’ordre social, econòmic i cultural.

Tanmateix, ens preocupen dos factors. Per una banda, observem una certa fatiga i desencís, tant envers l’estament polític i els governants, com respecte de les institucions. Aquest desànim condueix, sovint, a la indiferència respecte la cosa pública, a la no participació i a la deixadesa. Per l’altra, detectem un greu oblit i una desvinculació dels fonaments ètics que fan possible una democràcia viva i estable.

Aquest oblit es fa ben palès ocasionalment, amb motiu del descobriment de casos de corrupció o en les anàlisis profundes de la mateixa crisi econòmica. Però també és efectiu d’una manera subtil i invisible quan es legisla i es governa només amb criteris positivistes i pragmàtics.

Entenem que una societat arrelada en la fe cristiana ha de beure constantment de la font inesgotable dels principis ètics i dels seus fonaments. Vindrà d’aquí la revaloració de la democràcia, del sistema legal, de les institucions i de la tasca política. Avui, un vertader desafiament per a la democràcia, el constitueixen els principis ètics que han de regular les lleis i les decisions. En aquest sentit, la fe cristiana pot oferir elements per a purificar la raó, que sempre ha de promoure la dignitat de la persona humana. [23]

b) Per una laïcitat positiva

[11] En els darrers decennis, el procés de secularització de moltes societats a Europa s’ha afermat, i Catalunya, en continuïtat amb la resta del continent, no ha quedat al marge d’aquest procés. També a casa nostra, l’encaix de l’Església i de la fe cristiana en la societat i en la cultura contemporànies, és una qüestió tothora oberta i debatuda sobre la qual les posicions a vegades, dissortadament, encara es polaritzen massa. D’acord amb el nostre tarannà català més genuí, conciliador i dialogant, convidem tothom a superar definitivament actituds bel·ligerants i a promoure una sana laïcitat que, tot i deixant ben clara la distinció entre l’esfera política i l’esfera religiosa, reconegui suficientment la llibertat religiosa i la funció positiva de la religió i de les institucions religioses en la vida pública.

Som ben conscients que la secularitat i la laïcitat positiva, en el sentit com és afirmada per l’Església, ha passat a la cultura democràtica d’Occident gràcies precisament a l’herència cristiana, que beu de la fe en Déu creador i acull les paraules del mateix Jesucrist: «Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu».[24] Aquesta laïcitat positiva i oberta comporta: la independència mútua del poder polític i de l’Església, el reconeixement del fet religiós com a humanitzador i com a motor de progrés, la valoració de la tradició cultural que li és pròpia i l’acceptació del relleu públic de la fe, tant pel que fa a la seva manifestació exterior (litúrgia, evangelització), com pel que fa a la seva projecció ètica en la configuració de la societat. En tot cas, una sana laïcitat demanarà almenys el reconeixement del dret de ciutadania als cristians com a tals, considerats tant individualment com en grup, amb els drets i els deures que es reconeixen a tots els ciutadans.

Tal com afirmà Benet XVI a París davant les màximes autoritats de l’estat francès ara fa dos anys, «és fonamental, d’una banda, insistir en la distinció entre l’àmbit polític i el religiós per tutelar la llibertat religiosa dels ciutadans així com la responsabilitat de l’Estat envers ells, i d’una altra, adquirir una consciència més clara de les funcions insubstituïbles de la religió per a la formació de les consciències i de la contribució que pot aportar, juntament amb altres instàncies, per a la creació d’un consens ètic de fons a la societat».[25]

c) La diversitat de valors, d’estils de vida i de creences

[12] Com s’indicava a Arrels cristianes de Catalunya, la nostra societat és plural, també des del punt de vista religiós. Durant aquest quart de segle, la pluralitat entre nosaltres ha crescut significativament. Fruit de les llibertats conquerides, s’hi expressen maneres de viure i de creure molt diferents, i l’arribada de nombrosos immigrats procedents d’altres àrees culturals ha fet de Catalunya una societat multicultural i plurireligiosa. Tot plegat és un signe de la vitalitat del poble català i de la vida interior que hi ha en ell. Però aquesta constatació ens exigeix un doble compromís. Per una banda, el deure d’evitar el relativisme i el sincretisme mitjançant un correcte exercici de discerniment; per l’altra, superar la temptació de confrontació, mitjançant la col·laboració i el diàleg franc i obert. Tots dos compromisos són deures cristians i cívics, que contribueixen a bastir una societat desenvolupada i en pau, que inclou, com diu Benet XVI a la seva Encíclica Caritas in Veritate, la seva dimensió espiritual. [26]

Ens estimula a un diàleg fecund amb la societat catalana contemporània la iniciativa cultural que proposa el mateix Sant Pare Benet XVI amb el que ha anomenat l’atri dels gentils: «Crec que l'Església hauria d'obrir també avui una espècie d’atri dels gentils on els homes puguin entrar en contacte d'alguna manera amb Déu sense conèixer-lo i abans que hagin trobat l'accés al seu misteri, al servei del qual està la vida interna de l'Església. Al diàleg amb les religions s'ha d'afegir avui sobretot el diàleg amb aquells per a qui la religió és quelcom d’estrany, per a qui Déu és desconegut i que, malgrat això, no voldrien estar simplement sense Déu, sinó acostar-s'hi almenys com a Desconegut».[27] Probablement, els desafiaments que ens presenta una cultura que es vol construir sense Déu són avui el repte cultural més important que haurem d’afrontar en el futur immediat, i ja ens hi vam referir en el nostre anterior Document Creure en l’Evangeli i anunciar-lo amb nou ardor.[28]

d) El fenomen polièdric de la globalització

[13] També Catalunya s’ha vist afectada per l’extensió i l’aprofundiment del fenomen de la globalització. Tal com explica Benet XVI a la seva Encíclica poc abans citada, aquest és un fenomen ambivalent i complex del qual es pot fer un ús constructiu i alliberador per a l’ésser humà i els pobles o bé un ús negatiu. [29]

En efecte, la globalització de les comunicacions i de la cultura no sempre va acompanyada d’una globalització dels drets elementals de la persona, del reconeixement de la seva dignitat. Per altra banda, pensant sobretot en el nostre poble, alhora que la globalització dóna la possibilitat d’accedir a la xarxa mundial des del que cadascú és, també constitueix un perill de dissolució de la pròpia identitat en categories i estils uniformadors i despersonalitzadors, imposats per una cultura dominant transversal que no coneix fronteres.

El missatge de l’Evangeli és un missatge amb vocació universal i l’Església, per la seva catolicitat intrínseca, aspira a aquesta universalitat i a irradiar el tresor que hi ha en el seu interior a tots els pobles de la terra, tot respectant i valorant la singularitat de totes les cultures. La catolicitat de l’Església es caracteritza, precisament, per viure la universalitat sense anul·lar les identitats particulars.

e) Els fluxos migratoris

[14] Catalunya ha integrat des dels anys seixanta una quantitat considerable de persones immigrades procedents d’altres territoris d’Espanya. Arrels cristianes de Catalunya se’n feia ressò, considerant aquest fenomen beneficiós per a tots.

Avui Catalunya ha de fer front a un nou repte, més exigent en un cert sentit. És el flux migratori de persones procedents de països extracomunitaris, que introdueixen entre nosaltres categories culturals i costums molt diferents dels nostres. Això ocasiona un cert distanciament i una marginació social, sovint agreujada per la situació de precarietat i pobresa, provocada per la crisi econòmica. Cal tenir en compte el que Benet XVI afirma sobre això, que «cap país per ell mateix no pot ser capaç de fer front als problemes migratoris actuals. Tots podem veure el sofriment, el disgust i les aspiracions que comporten els fluxos migratoris. Com se sap, és un fenomen complex de gestionar; això no obstant, està comprovat que els treballadors estrangers, malgrat les dificultats inherents a la seva integració, contribueixen de manera significativa amb el seu treball al desenvolupament econòmic del país que els acull, així com al seu país d’origen a través de les trameses de diners. Òbviament, aquests treballadors no poden ser considerats una mercaderia o una mera força laboral. Per tant, no han de ser tractats com qualsevol altre factor de producció. Qualsevol emigrant és una persona humana que, com a tal, té drets fonamentals inalienables que han de ser respectats per tots i en qualsevol situació».[30]

L’Església, animada per la tradició moral envers els forasters -heretada de l’Antic Testament que mana no oprimir l’immigrant,[31] i segellada amb el Nou Testament, que revela que Jesús també va ser emigrant i que s’identifica amb el foraster que és acollit-,[32] convida a l’amor generós envers l’immigrant, i el practica a través de tots els seus organismes de servei social i caritatiu.

L’objectiu ha de ser doble. Cal fer un esforç per garantir els drets dels nouvinguts, a fi que siguin tractats sempre amb la dignitat que correspon a tota persona humana, especialment si pateixen formes de vulnerabilitat social i econòmica. I alhora també cal ajudar-los a integrar-se en la nostra cultura i en la nostra societat, sense que perdin les seves peculiaritats pròpies i legítimes. Això resultarà més urgent, tractant-se de drets i deures regulats per la llei. I d’aquesta integració en sortirà també una renovació de les nostres comunitats cristianes, ja que molts són catòlics, però també una renovada societat catalana, tal com la llarga tradició de la nostra cultura palesa àmpliament amb les aportacions de les diverses emigracions, realitzant-se així un noble intercanvi de dons recíprocs. Sobretot en referència al dret a emigrar i a l’acolliment dels emigrants, tenint present el bé comú universal, que comprèn tota la família dels pobles, cal superar tot egoisme nacionalista[33] per part dels pobles que acullen, i alhora «els immigrants tenen el deure d'integrar-se al país d'acollida, respectant-ne les lleis i la identitat nacional».[34]

f) La crisi econòmica tan greu que patim

[15] La greu crisi econòmica que travessa el món i colpeja persones i poblacions ha fet més palesa la precarietat de la nostra societat globalitzada, que sembla escapar al control dels estats i d’altres institucions internacionals. Les mesures per pal·liar-la que s’estan prenent i que poden acabar afectant sobretot els més febles i necessitats, reclamen que sigui exemplar la lluita contra el frau, el fre a l’enriquiment fàcil i injust, i que es promogui la creació de nous llocs de treball i que la solidaritat continuï augmentant.

No podem deixar de dir que aquests són moments de reflexió i d’anàlisi de com estem construint la nostra societat, no només els governants, sinó tots els ciutadans; i no podem defugir aquesta responsabilitat. Precisament, el Papa Benet XVI amb la seva Encíclica Caritas in Veritate proporciona una anàlisi valenta de quines són les arrels de les nostres veritables carències i quines han de ser, per tant, les vies per a un autèntic desenvolupament integral de les persones. Si el rerefons de la crisi econòmica és una crisi moral profunda, ens caldrà aprofundir –també a casa nostra-, per damunt de les necessàries solucions tècniques, la gran «vocació»a la qual està cridat l’home, tot home i dona, que és la vocació a la felicitat benaurada, a la vida en l’Esperit, feta de caritat divina i de solidaritat.[35]

[16] Comptant amb l’ajuda de Déu, podem creure en la capacitat de reacció i regeneració de la nostra societat catalana per afrontar la crisi. Serà des d’una vida «virtuosa» i en especial amb l'austeritat, la justícia i la solidaritat, que trobarem camins de sortida i d'esperança per als més afectats per la crisi econòmica, amb una redistribució més justa de la riquesa i un exercici de «les virtuts humanes que faci sentir la bellesa i l’atracció de les bones disposicions per al bé»,[36] així com promovent activitats econòmiques veritablement productives i respectuoses amb la dignitat de la persona, que facin realitat que la persona humana sigui el centre de tota l’economia. L’esforç de concebre i realitzar projectes econòmicosocials capaços d’afavorir una societat més justa i un món més humà representa un repte dur, però també un deure estimulant, per a tots els agents econòmics i per als qui conreen les ciències econòmiques.[37]

Cal que valorem i agraïm tot el que s'està fent des de les comunitats parroquials i les institucions solidàries, especialment des de Càritas i altres institucions d'ajuda, amb tants voluntaris mobilitzats i tantes persones, que estan posant els recursos pastorals i d'assistència que l'Església té al seu abast, al servei dels afectats per aquesta crisi. I demanem que es mantingui i creixi aquest treball caritatiu, amb noves iniciatives que promoguin la solidaritat i la justícia, i alhora s’incentivin les activitats empresarials responsables per tal de mantenir i ampliar els llocs de treball. Tots hem de continuar en el camí del servei i l’entrega generosa envers els qui més ho necessiten.

És hora, també, de mirar endavant i de treballar més esforçadament pensant en les generacions futures. Els bisbes fem una crida a tots els agents socials -autoritats, empresaris, dirigents, treballadors- a no decaure en l’esforç, malgrat la duresa de les circumstàncies, i a treballar amb esperança, fent-ho d'acord amb els grans valors humans i cristians. En aquest punt, constatem més que mai la vigència i actualitat plenes dels principis de la Doctrina Social de l'Església, dels quals és hora de fer-ne un nou descobriment i una nova difusió. [38]

g) La família i l’educació

[17] Un dels àmbits més sensibles de la profunda crisi social que patim, és el de la família i de l’educació. Mirant-ho des del punt de vista de les arrels cristianes, hem de dir que, si les noves generacions no viuen prou bé els valors que fins ara han configurat la nostra cultura, és precisament perquè no s’ha produït correctament la transmissió d’aquests valors en els dos àmbits primaris de socialització, que són la família i l’escola.

Els avenços socials són en aquest terreny evidents, sobretot pel que fa a l’assimilació d’un tracte més personalista en la família i pel que fa a l’accés a l’educació de tothom, així com l’augment considerable de mitjans pedagògics. Però, tant la família com l’escola, com a institucions socialitzants i educadores de la persona en la seva integritat, pateixen una profunda crisi. Ambdues tenen en comú la missió d’educar, però sembla que la seva tasca educativa global hagi quedat desdibuixada i hagi perdut el seu sentit profund, el seu fonament, el seu contingut i la seva finalitat.

La visió cristiana reconeix la família com el nucli primari i fonamental de la societat: una comunitat de vida i d’amor, que està al servei de la vida humana. La família és l’àmbit en el qual la vida és rebuda com a do de Déu i fruit de l’amor dels esposos. Per això donem gràcies a Déu pels esposos que amb generositat viuen la «paternitat responsable» i fem una crida als esposos cristians a una major fecunditat generosa, ja que el futur d’un poble són els seus fills. Com ens ha recordat Benet XVI, durant la seva estada entre nosaltres, «l’amor generós i indissoluble d’un home i d’una dona és el marc eficaç i el fonament de la vida humana en la seva gestació, en el seu infantament, en el seu creixement i en el seu terme natural. Només on hi ha amor i fidelitat neix i perdura la veritable llibertat. Per això, l’Església advoca per mesures econòmiques i socials adequades per tal que la dona trobi a la llar i en el treball la plena realització; perquè l’home i la dona que contrauen matrimoni i formen una família estiguin decididament recolzats per l’Estat; perquè es defensi la vida dels fills com a sagrada i inviolable des del moment de la seva concepció; perquè la natalitat sigui dignificada, valorada i recolzada jurídicament, socialment i legislativament. Per això, l’Església s’oposa a totes les formes de negació de la vida humana i dóna suport a tot allò que promogui l’ordre natural en l’àmbit de la institució familiar».[39]

A la família pertanyen originàriament la missió, el dret i el deure de l’educació. La societat en general i l’escola en particular també eduquen, però a manera de prolongació d’aquell dret originari i inalienable dels propis pares. Els problemes apareixen quan la família només està al servei dels interessos individuals i la societat al servei d’una determinada ideologia. Sobretot, quan la mateixa educació no recupera el seu objectiu últim i no el clarifica. En efecte, superant la mera instrucció, l’educació té per finalitat ajudar a conformar un subjecte humà amb les qualitats morals i espirituals que haurien de caracteritzar una persona plenament madura.[40] De fet, no hi ha cap pedagogia o sistema educatiu que no contribueixi a crear un model d’ésser humà determinat. En el cas de l’educació cristiana, el model és Jesús mateix, amb totes les seves dimensions plenament humanes. L’Església, en proposar el model humà de Jesucrist, ho fa des del convenciment que està oferint un servei decisiu a la humanització de la societat.

[18] En aquesta hora cal també afirmar el valor fonamental de l’escola com a institució al servei de la transmissió de la cultura i de l’educació en la llibertat. Dintre de la seva proposta, l’ensenyament de la religió es presenta com un element fonamental per a promoure el coneixement i la llibertat dels alumnes davant les grans preguntes que sempre estan presents a la seva vida. La classe de religió transmet el patrimoni cultural, les nostres arrels cristianes, i al mateix temps ajuda a afrontar les grans preguntes sobre el sentit de la vida i els grans valors que l’orienten. La institució escolar és un element decisiu per a promoure la participació en la construcció de la societat: «Amb raó podem pensar que el destí de la humanitat futura es troba en mans d’aquells que sabran donar, a les noves generacions que han de venir, raons per a viure i raons per a esperar».[41]

h) Equilibri ecològic amenaçat

[19] La constatació que ja feia Arrels cristianes de Catalunya que el creixement de mitjans i l’enterboliment de les consciències envers la protecció de la natura ens posa en perill d’autodestrucció, avui encara és més palesa, tot i haver augmentat la intensitat i el nombre de veus que criden a una més clara sensibilitat ecològica.

Ja el Sant Pare Joan Pau II advertia que «els greus problemes ecològics reclamen un canvi efectiu de mentalitat que porti a adoptar nous estils de vida».[42] Les decisions sobre les relacions amb el nostre medi ambient -consum, estalvi i inversions-, han de respondre a la recerca de la veritat, la bellesa, la bondat i la comunió amb els altres homes, i han de referir-se sempre a estils de vida inspirats en la sobrietat, la temprança, l’autodisciplina, tant en l’àmbit personal com social. Cal escapar a la lògica del mer consum i promoure formes de producció agrícola i industrial que respectin l’ordre de la creació i satisfacin les necessitats primàries de tots, basant-se en una consciència renovada per la interdependència que vincula entre ells tots els habitants del planeta. «La qüestió ecològica no s’ha d’afrontar tan sols per les perspectives terribles que la degradació ambiental perfila: s’ha de traduir, sobretot, en una forta motivació per a una autèntica solidaritat a escala mundial».[43]

Celebrem aquesta cura i atenció envers allò natural, i creiem, com diu el Papa Benet XVI,[44] que la fe en un Déu creador ens permet assumir el deure de respectar la natura i les seves lleis, com a veritable do seu, i alhora fer-ne un ús responsable creant cultura al servei de tots, en solidaritat també amb les generacions futures. Amb tot, volem igualment subratllar que aquest amor a la naturalesa ha de començar, especialment, per l’estima i la cura de tota forma de vida, de manera particular per la persona humana -feta a imatge i semblança de Déu, com ensenya el llibre del Gènesi-,[45] i que és portadora d’un destí etern i això des del mateix inici fins a la seva fi natural.

5. CRIDA A VIURE I PRACTICAR L’EVANGELI DE L’ESPERANÇA

[20] Anunciar, celebrar, servir i viure concretament l’Evangeli de l’esperança és el programa fonamental que proposà Joan Pau II a l’Exhortació Apostòlica postsinodal L’Església a Europa, amb la qual donava una resposta a una societat europea en perill d’arraconar i menystenir la seva herència cristiana[46] i Benet XVI ens ha donat un bell mestratge sobre la grandesa de l’esperança cristiana en la seva Carta Encíclica Spe salvi.[47] El document episcopal Arrels cristianes de Catalunya i el més recent, signat també pels Bisbes de Catalunya el febrer del 2007, Creure en l’Evangeli i anunciar-lo amb nou ardor, ja feien una crida a l’evangelització de Catalunya amb la seva realitat històrica, cultural i nacional, i a la reactivació de la fe dins la societat i la cultura actuals. Els Bisbes de Catalunya volien amb això oferir el millor i més positiu servei que la fe dóna al món secular. Els cristians, en tots els àmbits d’aquest món, estem cridats a viure i proclamar l’Evangeli de l’esperança. Les resolucions i el missatge del nostre Concili Provincial Tarraconense, celebrat l’any 1995, són punts de referència segurs i lluminosos, també avui, per a posar en pràctica concretament aquesta nostra tasca d’anunciar Crist a tots els homes i dones.[48]

En moments de crisi econòmica, moral i política ben preocupants, ens cal anunciar l’esperança. Això vol dir que un dels espais on més urgentment cal que els cristians visquin, testimoniïn i practiquin l’Evangeli de l’esperança és el de la política i de les institucions responsables de l’elaboració de les lleis reguladores de la nostra vida social i econòmica. La nostra crida es dirigeix molt especialment als laics i laiques cristians que, com a presència de l’Església en el món secular, tenen el deure i el dret de participar en la vida pública segons els criteris ètics que dimanen de la seva fe i amb l’esperit que l’Església assenyala per a moments de grans canvis socials i polítics, a l’inici d’un nou mil·lenni.[49]

Igualment veiem necessari el compromís laïcal en el doble repte de la inculturació de l’Evangeli i de l’evangelització de la cultura actual, així com en la tasca de formar la consciència social segons els criteris de la Doctrina Social de l’Església. És precisament en aquest camp de la realitat social i econòmica, on avui els cristians hem d’aportar la riquesa de la doctrina evangèlica i el nostre compromís moral, atesa la greu situació de crisi actual. En aquest sentit, el compromís dels cristians i la veu profètica de l’Església a Catalunya en favor dels més febles i necessitats de la societat no faltarà.

Precisament recordant les arrels cristianes de Catalunya i els fruits que ja han donat, ens ho ha reclamat el sant Pare Benet XVI en la seva recent visita a l’Obra Benèfico Social del Nen Déu de manera ben emotiva, escoltant i fent-se molt proper als infants i joves discapacitats: «En aquests moments, en els quals moltes llars passen serioses dificultats econòmiques, els deixebles de Crist hem de multiplicar els gestos concrets de solidaritat efectiva i constant, manifestant així que la caritat és el distintiu de la nostra condició cristiana [...] “Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu” (Mt 25,40). En aquesta terra, aquestes paraules de Crist han impulsat molts fills de l’Església a dedicar les seves vides a l’ensenyament, la beneficència o la cura dels malalts i discapacitats. Inspirats en el seu exemple, us demano que continueu socorrent els més petits i necessitats, donant-los el millor de vosaltres mateixos».[50]

CONCLUSIÓ

[21] Fa vint-i-cinc anys, els nostres predecessors es van sentir cridats a posar en relleu les arrels cristianes de Catalunya i renovaren el compromís de l’Església en favor del nostre poble. Ara els pastors de les diòcesis amb seu a Catalunya sentim la urgència de revifar aquestes arrels, i d’impulsar noves iniciatives evangelitzadores, amb esperit de servei, per al bé del país, de la seva cultura, i sobretot de totes les persones que hi viuen. La recent visita del Sant Pare a Barcelona ens encoratja en aquest sentit missioner i ens indica nous camins per on progressar confiadament en aquest nostre intent.

La societat contemporània, com ens indicava ja el Papa Pau VI,[51] vol testimonis més que no pas mestres, i si accepta els mestres ho fa en la mesura que són autèntics testimonis. És per això que proposem a tots els cristians un compromís renovat en la vivència de la fe i en la seva adhesió amorosa a l’Església, i demanem de no cansar-nos mai de predicar la Paraula de Jesucrist, en tota circumstància, anant a l’essencial del seu missatge d’amor. Tots necessitem viure amb més radicalitat i coherència el que prediquem, a fi que molts dels nostres coetanis puguin sentir-se atrets novament per Jesucrist i es descobreixin convidats a formar part activa de la comunitat dels seus deixebles.

[22] Som conscients de les mancances i els errors que, com a membres de l’Església, hàgim pogut cometre en un passat més o menys llunyà, i humilment en demanem perdó; però alhora som també conscients del paper insubstituïble que ha tingut l’Església i el cristianisme en la història mil·lenària de Catalunya, i estem convençuts que els cristians, guiats per la llum sempre actual de la Bona Nova del Senyor Ressuscitat, podem continuar contribuint-hi decisivament en el present i en el futur. Som fills d’una gloriosa tradició i ens sabem col·laboradors d’un apassionant projecte de Déu mateix, pel bé de tota la humanitat, en el present i en el futur. Som hereus d’una gloriosa tradició que ha arrelat en «una terra que, amb tota probabilitat, va acollir la predicació de Pau i que, posteriorment, fou regada per la sang del protomàrtir Fructuós, bisbe, i dels seus dos diaques, Auguri i Eulogi».[52] És el Senyor qui ens obre els camins i és fidel a les seves promeses, que es realitzen en la feblesa de la nostra vida. Així ho proclamà sant Fructuós, inspirat per l’Esperit Sant, al moment de lliurar la seva vida: «No us mancarà pastor, i l’amor i la promesa del Senyor ja no podran fallir, ni en aquest món ni en l’altre. Perquè això que esteu veient és feblesa d’una hora».[53]

Per això sentim la necessitat de recórrer amb fe i confiança a l’omnipotència de Déu en la pregària personal i comunitària, i de refermar els nostres llaços fraternals de comunió en el Senyor, en les nostres diòcesis i parròquies, en les nostres comunitats i en les nostres famílies, en les associacions i moviments. Només així podrem oferir respostes adequades perquè l'Església sencera es presenti al món contemporani amb una empenta missionera capaç de promoure i dur a terme amb goig i encert la nova evangelització que el Senyor ens encomana als inicis d’aquest tercer mil·lenni de l’era cristiana.[54] Ens proposem i proposem a tot el poble cristià que peregrina a Catalunya, una nova primavera de l’esperit, una nova embranzida evangelitzadora al servei de tota la societat i una generosa entrega als més petits i necessitats: que cadascú en el seu entorn sigui flama ardent de fe i de caritat.

Que el Senyor beneeixi els nostres propòsits i la Mare de Déu, venerada a la nostra muntanya santa de Montserrat i als innombrables santuaris de la nostra terra catalana, ens acompanyi i ens sostingui en el camí del servei al nostre poble.

ELS BISBES DE CATALUNYA

21 de gener de 2011

Festa dels sants màrtirs Fructuós, Auguri i Eulogi

Mons. Jaume Pujol i Balcells,

Arquebisbe de Tarragona i Primat, President de la

Conferència Episcopal Tarraconense;

Cardenal Lluís Martínez i Sistach,

Arquebisbe de Barcelona;

Mons. Joan-Enric Vives i Sicília,

Arquebisbe-Bisbe d’Urgell;

Mons. Xavier Salinas i Viñals, Bisbe de Tortosa;

Mons. Agustí Cortés i Soriano,

Bisbe de Sant Feliu de Llobregat;

Mons. Joan Piris i Frígola, Bisbe de Lleida;

Mons. Josep Àngel Saiz i Meneses, Bisbe de Terrassa;

Mons. Romà Casanova i Casanova, Bisbe de Vic;

Mons. Francesc Pardo i Artigas, Bisbe de Girona;

Mons. Xavier Novell i Gomà, Bisbe de Solsona;

Mons. Sebastià Taltavull i Anglada,

Bisbe auxiliar de Barcelona i

Mons. Salvador Cristau i Coll,

Bisbe auxiliar de Terrassa.

[1] Els Bisbes de Catalunya, Arrels Cristianes de Catalunya, 27 de desembre de 1985, apartat 1r, nn. 2 i 5.

^{^[2]} Benet XVI, Homilia a la Sagrada Família, Barcelona 7 de novembre de 2010.

[3] Benet XVI, Paraules durant la visita a l’Obra Benèfico Social del Nen Déu, Barcelona 7 de novembre de 2010.

[4] Assemblea especial per a Europa del Sínode dels Bisbes, Declaració final, 13 de desembre de 1991, n. 3.

[5] Cf. Mt 13,44-46.

[6] Els Bisbes de Catalunya afirmaven: «Com a bisbes de l’Església a Catalunya, encarnada en aquest poble, donem fe de la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d’història i també reclamem per a ella l’aplicació de la doctrina del magisteri eclesial: els drets i els valors culturals de les minories ètniques dins d’un Estat, dels pobles i de les nacions o nacionalitats, han de ser respectats i, fins i tot, promoguts pels Estats, els quals de cap manera no poden, segons dret i justícia perseguir-los, destruir-los o assimilar-los a una altra cultura majoritària. L’existència de la nació catalana exigeix una adequada estructura jurídico-política que faci viable l’exercici dels drets esmentats. La forma concreta més apta per al reconeixement de la nacionalitat, amb els seus valors i prerrogatives, pertoca directament a l’ordenament civil.» Arrels Cristianes de Catalunya, 27 de desembre de 1985, apartat 3: El fet de la nacionalitat catalana, n. 8.

[7]Joan Pau II, Discurs al Parlament Europeu, Estrasburg, 11 d’octubre de 1988, n. 4.

[8] Joan Pau II, Discurs a la UNESCO, París 2 de juny de 1980, n. 14.

[9] Íbidem, n. 15.

[10] Cf. Joan Pau II, Carta Encíclica Sollicitudo Rei Socialis, 1987, nn. 38-40.

[11] Benet XVI, Homilia de les primeres vespres de la solemnitat de St. Pere i St. Pau, 28 de juny de 2010. Veure també Benet XVI, Carta Apostòlica en forma de Motu proprio Ubicumque et semper, 21 de setembre de 2010.

[12] Benet XVI, Discurs als Representants de la societat britànica al Westminster Hall, Londres 17 de setembre de 2010.

[13] Íbidem.

[14] Cf. Mt 25,14ss.

[15] Benet XVI, Homilia a la Sagrada Família, Barcelona 7 de novembre de 2010.

^{^[16]} Íbidem.

[17] Jo 14,6.

[18] Ap 21,10.

^{^[19]} Benet XVI, Homilia a la Sagrada Família, Barcelona 7 de novembre de 2010.

[20] He 13,8.

[21] Cf. Mt 5, 14; Jo 8,12; Jo 9,5.

[22] Mt 28,20.

[23] Cf. Benet XVI, Discurs als Representants de la societat britànica al Westminster Hall, Londres 17 de setembre de 2010.

[24] Mc 12,17.

[25] Benet XVI, Discurs a les Autoritats de l’Estat al Palau de l’Eliseu, París, 12 de setembre de 2008.

[26] Cf. Benet XVI, Carta Encíclica Caritas in Veritate, 2009, n. 77.

[27] Benet XVI, Discurs a la Cúria Romana amb motiu del Nadal, 21 de desembre de 2009.

[28] Els Bisbes de Catalunya, Creure en l’Evangeli i anunciar-lo amb nou ardor, Claret, Barcelona, 2007.

[29] Cf. Benet XVI, Carta Encíclica Caritas in Veritate, 2009, nn. 34-42.

[30] Benet XVI, Carta Encíclica Caritas in Veritate, 2009, n. 62.

[31] Cf. Ex 23,9; Lv 19,33-34.

[32] Cf. Mt 2,14 i 25,35.

[33] Cf. Joan Pau II, Missatge per a la Jornada mundial de les Migracions, 2 de febrer de 2001, n.3.

[34] Benet XVI, Missatge per a la Jornada mundial de l’emigrant i el refugiat, 16 de gener de 2011.

[35] Catecisme de l’Església Catòlica, 1699 i 1726 (i també 1877 ss.).

[36] Catecisme de l’Església Catòlica, 1697 (i també 1803 ss.).

[37] Cf. Joan Pau II, Missatge per a la Jornada Mundial de la Pau any 2000.

[38] Cf. Consell Pontifici de la Justícia i de la Pau, Compendi de la Doctrina Social de l’Església (2004), Claret, Barcelona, 2005.

[39] Benet XVI, Homilia a la Sagrada Família, Barcelona, 7 de novembre de 2010.

[40] Cf. Benet XVI, Carta Encíclica Caritas in Veritate, 2009, n. 61.

[41] Concili Vaticà II, Constitució pastoral sobre l’Església en el món actual Gaudium et Spes, 31.3.

[42] Joan Pau II, Carta Encíclica Centesimus Annus, 1991, n. 36.

[43] Consell Pontifici de la Justícia i de la Pau, Compendi de la Doctrina Social de l’Església (2004), Claret, Barcelona, 2005, n. 486.

[44] Cf. Benet XVI, Carta Encíclica Caritas in Veritate, 2009, n. 48.

[45] Cf. Gn 1,26-27.

[46] Cf. Joan Pau II, Exhortació Apostòlica Ecclesia in Europa, 2003, nn. 44-121.

[47] Cf. Benet XVI, Carta Encíclica Spe salvi, 30 de novembre de 2001.

[48] Cf. Concili Provincial Tarraconense 1995. Documents i resolucions, Barcelona 1996, res. 1.

[49] Cf. Joan Pau II, Exhortació Apostòlica Christifideles laici, 30 de desembre de 1988; Carta Apostòlica Novo millennio ineunte, 6 de gener de 2001.

[50] Benet XVI, Paraules durant la visita a l’Obra Benèfico Social del Nen Déu, Barcelona 7 de novembre de 2010.

[51] Cf. Pau VI, Exhortació Apostòlica Evangelii Nuntiandi, 8 de desembre de 1975.

[52] Els Bisbes de Catalunya, Pau, Apòstol del nostre poble, Claret, Barcelona, 2008, p. 3.

[53] Martiri dels sants Fructuós, Auguri i Eulogi, dins Actes dels màrtirs, Proa, Barcelona, 1991, p. 123.

[54] Cf. Benet XVI, Carta Apostòlica en forma de Motu proprio Ubicumque et semper, 21 de setembre de 2010.

Elogi de la paraula

2011-04-05T11:03:00.001-07:00

Text escrit en motiu de la victòria de l'equip de la URL a la VII Lliga Catalana de Debat Universitari, publicat a la pàgina web de la Xarxa Vives.

Un esforç que val la pena

Començar en això dels debats no és feina fàcil. Ho sabem almenys des de l’època de Ciceró, per a qui el bon orador havia de saber moderar el seu discurs, a més de fer gala d’una saviesa «universal en ciències i arts». Tant és així que aquell qui entra per primera vegada en el món de l’oratòria es troba molt sovint una mica desbordat davant la situació d’haver de parlar en públic, dient en tot moment coses raonables i sabent-se mostrar persuasiu davant el seu auditori.

L’art de l’oratòria, l’art de saber parlar, bé podria ser definit com l’art del saber estar, doncs parlar i actuar no divergeixen tant com ens pensem. I si tenim en compte que vivim en un món abocat a la pantalla tàctil on el més fàcil és obviar els accents, acurtar les paraules i economitzar les preposicions, no ens hauria d’estranyar que quan un surt a l’escenari d’un auditori per dirigir-se als seus companys el primer que experimenta és una certa por. La por que causa la manca de pràctica, de fluïdesa, de control.

Parlar bé, com saber estar, depèn d’un conjunt molt ample de factors, factors que requereixen una gran dedicació, uns bons coneixements i un bon grapat d’hores per practicar, practicar i practicar fins que el nostre cos respongui exactament a allò que volem que faci. Òbviament hi ha persones que posseeixen molts d’aquests factors de manera innata. Hi ha gent que té molta facilitat a l’hora de parlar i n’hi ha d’altres que són capaços de crear del no res un excel·lent fil argumental. Tanmateix la persuasió està molt per davant d’aquestes aptituds. Ser persuasius consisteix en saber captar l’ambient i saber col·locar-nos ben bé al punt mig d’aquella inèrcia que ens envolta, saber-la guiar per on nosaltres volem i conèixer el lloc on la volem portar.

I això només és possible amb un bon equip al costat. Pensar en grup, deixar que les idees es transformin davant nostre, es condició sine qua non per construir una bona argumentació. La implicació i la participació de tots els membres d’un equip fan de la feina feta quelcom treballat i complex que finalment resulta coherent. És molt interessant, per exemple, el moment en què ningú sap que fer, on ningú es creu cap definició, ni cap demostració li resulta satisfactòria, i de sobte, com del no res, algú pren una agulla i fila les idees escapçades de manera que tot pren sentit.

I és que saber parlar implica saber pensar. Ser capaços d’identificar els prejudicis, ser creatius i utilitzar la lògica. Saber que tot argument té un punt feble i identificar els punts forts d’una idea fins a convertir-la en un raonament. Acompanyar-nos d’exemples, fer-ho fàcil i comprensiu, ser amable amb aquell que ens escolta. No existeix cap altre animal que sigui capaç d’enaltir la paraula fins a convertir-la en art. El debat ens obliga a adonar-nos-en.

És per tot això que penso que una activitat com la Lliga de Debat Universitari, que té lloc entre les universitats de parla catalana i que enguany ha celebrat la seva setena edició, mereix una menció especial dintre del nou programa d’estudis universitaris. Estem parlant d’una disciplina que té una tradició tan llarga com la mateixa història d’Occident. L’art de saber-se moure amb diplomàcia o de saber negociar el que ens és millor, l’art de ser capaços de transmetre els nostres sentiments i de saber enfrontar-nos amb aquells amb qui no coincidim, és una d’aquelles competències, parlant en bolonyès, que no podem descuidar si volem que els nostres estudiants tinguin una formació completa a les universitats.

A mi m’havien demanat que parlés de l’experiència de l’equip de la Universitat Ramon Llull a la Lliga, però no he trobat una manera millor d’expressar el que durant els dies de lliga a un li passa pel cap. Crec sincerament que apostar pel debat, per la confrontació d’idees, per la correcta exposició dels arguments, és la millor manera per fer que les noves generacions sàpiguen triar la paraula com a mode de reivindicació i d’assoliment de resultats. La paraula que està més enllà de la violència, de la guerra, més enllà de la misèria humana que veiem cada dia als telenotícies.

Per últim, i per això el més important, només em queda mencionar als amics. Als amics que fas durant els viatges per l’antiga Catalunya. Amics amb els qui comparteixes habitació, patiment i nits de festa. Gent que trobes al teu costat, gent amb qui parles de tu a tu i que no saps com, però acaba per romandre al teu costat més enllà de la competició. Tots ells són la demostració palesa que parlar és un exercici de sociabilitat i saber parlar, una oportunitat per conèixer a qui tens davant.

Fa set anys que la Lliga de Debat Universitari es duu a terme gràcies als esforços de la Xarxa Vives i a la col·laboració de totes les universitats de parla catalana, esperem que aquesta iniciativa serveixi per mantenir viu l’esperit del debat i que segueixi encoratjant els futurs estudiants per donar-se l’oportunitat de gaudir de la paraula.

Per una Ètica Econòmica Mundial

2011-04-01T03:59:00.000-07:00

Clickeu a la imatge per descarregar la traducció del Manifest per una Ètica Econòmica Mundial proposat per la Fundació Ètica Mundial aka Hans Küng a la ONU el 6 d'ctubre de 2009, i publicat al número 48 de la Revista Diàlegs.

Bunge i la pseudociència

2011-03-28T03:36:00.000-07:00

Deluxe Miracle Action Figure

Daniel Arjona va entrevistar per al diari espanyol El Mundo (11 de març de 2011) al filòsof argentí radicat a Canadà Mario Bunge. El savi Bunge, filòsof analític i un dels científics més citats, ha publicat Les pseudociències, quina estafa! (Laetoli), la primera recopilació en espanyol dels seus textos sobre les pseudociències dispersos en publicacions científiques anglosaxones. Una denúncia dels nombrosos enganys, de la parapsicología al psicoanàlisi, sense oblidar teories econòmiques i determinismes varis. Un llibre amb voluntat polèmica.

En la comunitat científica la cita és un element clau per a la difusió i convalidació de les troballes. Si busquem al científic nadiu en espanyol més citat dels dos últims segles, segons l'exhaustiu Hall of Fame fet públic recentment per la Association for the Advancement of Science, el primer que trobem d'una llista encapçalada per Bertrand Russell, Xerris Darwin i Albert Einstein és al també filòsof escèptic i apassionat racionalista argentí Mario Bunge (Buenos Aires, 1919).

A Les pseudociències, quina estafa! (Laetoli) Bunge recopila els seus textos fonamentals sobre les pseudociències i presenta una apologia irrenunciable de la ciència. I una vacuna contra les estafes que ens infecten diàriament: polseres energètiques, baves de cargol rejuvenidores, horòscops, càtedres homeopáticas en universitats, supercordes...

Perquè la filosofia?

Stephen Hawking dispensa en el seu últim llibre sengles necrològiques de la religió i de la filosofia. Perquè vostè, reconegut ateu, es nega a deixar de ser filòsof en comptes de declarar-se científic?

-Els filòsofs es plantegen problemes molt més generals que els científics. Per exemple, què és la matèria, en lloc de preguntar-se sobre les propietats de l'aigua o de l'anomenada matèria fosca. I es permeten posar en dubte algunes especulacions dels científics, tals com les de Hawking sobre el mal anomenat origen de l'univers, que en realitat és l'origen de l'expansió de l'univers. Anàlogament, els filòsofs de la ment es pregunten sobre la naturalesa dels processos mentals en general, en lloc d'esbrinar, per exemple, com interactua l'òrgan del coneixement -l'escorça cerebral- amb el de l'emoció -el sistema límbic.

- Les pseudociències són una estafa, però, no sol el “timador” aprofitar-se de l'avarícia de l'estafat?

- Els xamans i psicoanalistes no recorren a l'avarícia sinó al desig de comprendre la vida sense estudiar-la seriosament. Com va dir Borges, els psicoanalistes exploten el narcisisme, en particular el concret desig que algú aliè s'ocupi dels nostres problemes personals.

- Quan escolta la paraula “energia”, agafa la pistola?

- Començo per preguntar si es tracta d'una energia especial, tal com la gravitacional o la química, o del concepte general d'energia. Si és el primer, suggereixo que es consulti obres científiques; si el segon, observo que el concepte general d'energia pertany a l'ontologia, on pot definir-se com la capacitat de canviar. D'això tracta un capítol del meu pròxim llibre, Filosofies i fobosofies.

- I quan algú es justifica “és que els Capricorn som així...”?

- Tinc la sort que rares vegades em topo amb creients en la astrología. Suposo que aquest és un dels avantatges dels quals vam néixer sota el signe de Verge.

- Que un farmacèutic vengui homeopatía és com si un arquitecte edifiqués sense materials?

- Bona analogia. Desgraciadament, l'enorme majoria dels creients en la homeopatía no saben que algunes de les dilucions que els venen com fàrmacs homeopáticos són de l'ordre d'una molècula per galàxia, el que les fa totalment ineficaces.

La pseudociències més perillosa, la teoria econòmica acadèmica

A la farcida passarel·la de les pseudociències hi ha estrelles que despunten. I no és fàcil estar al dia de les que més es duen. Depèn del país. En Argentina totes prosperen per igual. En Mèxic, el chamanisme herborístic. I als Estats Units, la teoria econòmica estàndard.

- I quin és la pseudociencia més perillosa?

- La teoria econòmica estàndard, perquè sustenta les polítiques econòmiques dels governs conservadors i reaccionaris, que són enemics del benestar de la gent comuna.

- I la més extravagant?

- L'anomenada psicologia evolutiva, que pretén explicar tot el social en termes biològics imaginaris, tals com el desig de tot home de difondre al màxim els seus gens.

Pseudociències en expansió

Sempre van acompanyar a les seves investigacions l'atenció perenne als fraus pseudocientífics, l'expansió metastásica del quals considera Bunge un fet genaralitzat. Ho demostra amb una impagable llista d'exemples: “El determinisme genètic de Dawkins, Pinker i Chomsky és més popular que mai; un nombre creixent de físics defensa que els maons últims de l'univers són els bits o unitats d'informació; molts cosmòlegs eminents sostenen que l'univers va sortir del no-res; la multimillonaria Templeton Foundation, la missió de la qual és unir la religió amb la ciència, acaba de concloure un acord amb l'American Association for the Advancement of Science pel qual van a patrocinar junts reunions i seminaris sobre religió, ètica i ciència; fa dues dècades les universitats nord-americanes oferien uns pocs cursos sobre ciència i religió, però avui són més de 1.000; la Food and Drug Administration, que està a càrrec de la salut pública, tolera que milers d'estafadors prometin per Internet guarir malalties que la medicina encara no pot guarir...”

Guerra al psicoanàlisi

El també filòsof Juan José Sebreli (Buenos Aires, 1930) al que el seu compatriota Bunge només retreu que “es fiqui amb el futbol perquè no li agrada i mai ho va jugar” és un altre gran pensador de nacionalitat argentina que comparteix amb l'entrevistat un enemic especialment conspicu i perillós en el seu país d'origen: el psicoanàlisi. Si Sebreli, crític irredempt dels mites moderns, ha titllat al psicoanàlisi de “irracionalista”, “moda” i “onerosa teràpia interminable” (El Cultural, 27/12/2007), Bunge no és menys astut en el seu últim llibre: “El psicoanàlisi viola l'ontologia i la metodologia de tota ciència genuïna. [...] No està qualificat per a considerar-se una ciència. Contràriament a la creença general, no és si més no una ciència fallida, ja que prescindeix del mètode científic i ignora els contra-exemples. Es tracta simplement de xerrameca psicològica”.

- I la legió de psicoanalistes argentins no ha demanat la revocació de la seva nacionalitat?

- Encara no, però no em sorprendria que un dia ho facin.

Només els fanàtics odien a les persones tant com les doctrines.

- Com porta un escèptic el martiri de pegar-se dia a dia amb tot el món?

- Molt bé, només els fanàtics odien a les persones tant com les doctrines. Un pot ser intolerant amb les teories falses, però tolerant amb qui les sustenten, a condició que no prosperin amb elles.

- Diu vostè que una de les pseudociències amb més adeptes avui -entre científics com Richard Dawkins- és el determinisme genètic. Quin és la seva falla?

- El que passa és que Dawkins no és un científic sinó un divulgador. Pitjor, la genètica que difon no és la científica sinó la seva versió personal de la mateixa. A més, mai es va prendre la molèstia d'aprendre el Abecé de la psicologia, que mostra que els nostres processos mentals estan fortament influïts per l'entorn social, com assenyalen els estudis seriosos sobre bessons “idèntics” criats en llars de classes socials i ocupacions molt diferents.

- Que els fraus s'investeixin de vestidures científiques, no rendeix un homenatge al poder i legitimitat de la ciència avui?

- Efectivament. En política succeïx quelcom semblant: sol oprimir-se o explotar-se a la gent en nom de la llibertat (neoliberalisme) o de la igualtat (comunisme).

- Ni comunisme ni “neoliberalisme” són teories científiques de la societat. Quina ho seria?

- Distingim teoria política d'ideologia política. Trobarà bastant d'ambdues en la meva Filosofia política (Gedisa, 2009). En particular, veurà que, encara que prefereixo la socialdemocracia a les seves alternatives, proposo altra, a saber, el socialisme cooperativista, que encara no ha estat assajat a escala nacional. Però ja ho van entreveure els dos únics autèntics socialistes que ha parit Espanya: Louis Blanc (qui va florir a París encara que va néixer a Madrid) i el jesuïta basc Jose María Arizmendiarreta, cofundador de Mondragón.

- Perquè la majoria dels escèptics és d'esquerres? No són també, tant l'esquerra com la dreta, enganys a extingir?

- Crec que això va ocórrer entre la Il·lustració i la Segona Guerra Mundial, amb l'excepció dels marxistes ortodoxs, que eren dogmàtics i es deien d'esquerra. Des de 1945, l'esquerra europea ha estat infectada pel postmodernisme, que és irracionalista i, en particular, anticientífica.

- Chesterton deia que quan vam deixar de creure en Déu vam començar a creure en qualsevol cosa. No va erigir el catolicisme una sort de defensa contra els fraus new age?

Competir per les ànimes

- Ho dubto, perquè els enganys postmoderns van emergir molt després de Chesterton. El que és cert és que el catolicisme ortodox s'oposa a les altres supersticions perquè competeix amb elles per les nostres “ànimes”. Però també combat a les filosofies procientífiques, en particular les materialistes. Molts filòsofs catòlics comparteixen i difonen les idees de Popper perquè aquest creia en la ment immaterial.

- Assenyala que la difusió de la superstició és un fenomen psicosocial que hauria de ser sotmès a investigació científica. Quin és el seu diagnòstic?

- No ho sé. Els experts en manipulació de l'opinió pública -en matèria comercial i científica- són més nombrosos que els investigadors dels mecanismes psicosociales involucrats en la credulidad.

- Si les supersticions infecten les ments tal que virus, què ens vacunaria contra elles?

- L'única vacuna eficaç és una combinació d'educació científica amb reflexió filosòfica. La primera no basta, com ho mostra el cas d'eminents científics que han cregut en la parapsicología, la homeopatía i altres herbes. Tampoc basta la filosofia, ja que està plena de superstició, tals com les de l'ànima immaterial i el coneixement intuïtiu i a priori.

Al final de la xerrada, quan el periodista pregunta al filòsof per la seva particular pseudociència biogràfica, la idea defensada antany de la qual més s'avergonyeix, la resposta, parca i exacta, tampoc triga a arribar:

- La dialèctica de Hegel i els seus deixebles marxistes.

Mario Bunge és el més important i internacionalment reconegut filòsof hispanoamericà del segle XX. Físic i filòsof de sabers enciclopèdics i permanentment compromès amb els valors del laïcisme republicà, el socialisme democràtic i els drets humans, són memorables les seves devastadores crítiques de les pretensions pseudocientífiques de la teoria econòmica neoclàssica ortodoxa i del psicoanàlisi “charlacanist”. Es va doctorar en ciències físico-matemàtiques en la Universitat de la Plata en 1952. Allà i a Buenos Aires va impartir física teòrica i filosofia fins que va donar el cop de porta a l'Argentina en 1963. Després d'ensenyar a Mèxic, Estats Units i Alemanya es va instal·lar definitivament en Montreal (Canadà) on va obtenir la càtedra Frothingam de Lògica i Metafísica de la Universitat McGill. La seva carrera, sancionada per 16 doctorats Honoris Causa i pel premi Príncep d'Astúries en 1982, admet escassos parangons.

Tanatologia a la web 2.0

2011-03-28T00:41:00.000-07:00

El suïcidi és l'acte de donar-se mort a un mateix de manera voluntària, excloent per tant els màrtirs, els combatents en una guerra o les víctimes d'un accident. L'Organització Mundial de la Salut indica que més d'un milió de persones se suïciden cada any, i que és una de les principals causes de mort entre els adolescents i els adults de menys de 35 anys. S'estima que cada any es produeixen entre 10 i 20 milions d'intents de suïcidi no fatals arreu del món.

Ara bé, vols saber què passa quan desapareixes. ¡Allibera't i allibera els teus amics amb un suïcidi 2.0!”. La Web2.0 Suicide Machine permet esborrar automàticament tots els nostres perfils d'usuari, falsos amics i alter-egos. Suicide Machine va rebre cartes de les principals empreses que gestionen software de xarxes socials, com per exemple Facebook, amb amenaces de conseqüències legals per haver violat clàusules del contracte d'usuari, revelant així l'ambigüitat d'un espai públic que en realitat és un espai privat on l'usuari no és propietari ni tan sols de les seves pròpies imatges o del seu propi nom. A principis de 2010 els seus autors van rebre notificació de cessament i interdicte. Més info: 14/16 d'abril al CCCB

Es possible però, ara si, que tinguem una mort inesperada i ens quedin algunes coses a dir. Res com la web Wishes and Me per deixar el teu testament al sac i ben lligat. Un cop moris els missatges triats arribaràn a l'Outlook de l'escollit, suposem que amb considerable sorpresa. Decidiu les vostres últimes paraules i encomaneu-vos a la web 2.0 perquè les faci arribar.